Aprendre a caminar

En aquest petit article, abans de començar vull aclarir tres punts dels quals parteix la meva visió i posicionament: El primer: sé que si estàs llegint aquestes paraules i et formes amb Rosa Sensat o amb altres entitats i t’impliques com a educadora (mestra, professora, monitora…) ets una persona compromesa, i per tant d’entrada et dono les gràcies i valoro eternament la feina que fas! Ara, sóc força crítica, amb mi mateixa i amb allò o aquelles persones que m’importen, així que no espero agradar, sinó remoure alguna cosa que tenim a dins, i sóc conscient que aquest article pot molestar, però en part ja m’està bé! El segon: parlaré en femení. Podria donar molts arguments per fer-ho, però no hi caben, així que la meva resposta és: i per què no? I el tercer: malgrat que sóc defensora d’usar correctament el llenguatge, no tinc espai per esplaiar­-me ni per aclarir els conceptes i aprofundir-hi, així que en certs moments parlaré en genèric, entenent que molts conceptes tenen una gran escala de grisos, i en d’altres et convido que cerquis allò que no coneguis, per acabar creant la teva pròpia definició. Avui vull proposar­-te un petit exercici que potser ens ajuda a fer aterrar una problemàtica social a un àmbit més personal. Si tens un petit tros de paper (un bitllet o tiquet vell serveix) i un bolígraf pots fer­-ho ara mateix, i si no, en algun altre moment. Agafa un foli i dibuixa­-hi un asterisc [*] de 8 puntes. En cadascuna de les puntes escriu els conceptes que et detallo a continuació —entre parèntesis t’explico a què em refereixo amb alguns conceptes que poden generar dubtes, però no cal escriure­-ho—: sexe (mascle, femella, intersexual…), classe (poder adquisitiu…), edat, ascendència (origen ètnic, cultural…), orientació sexual (heterosexual, lesbiana, gai, bisexual…), diversitat funcional (funcionalitat psíquica i psicomotriu), estudis (nivell) i feina (si en tenim, i quin tipus de feina és). A continuació, entendrem que el punt del mig de l’asterisc és allò mal valorat, mal vist, depreciat per la societat (un apunt: parlem de societat occidental). La part més externa de la línia correspon a allò que té més valor, que està més ben vist, el que té més poder. Ara, pensa en tu mateixa, i posa un punt en cadascuna de les línies segons si creus que la teva posició està ben vista i valorada o si pateixes discriminacions puntuals i/o constants. Per exemple, si jo em sento dona i sóc heterosexual, en la línia de l’orientació sexual em posaré a la part més externa, ja que la societat viu l’heterosexualitat com un comportament «normatiu». Un cop fet, uneix tots els punts i ombreja per dins la figura que ha sortit. AQUESTA ÉS LA TEVA PARCEL·LA DE PODER. Per què aquest exercici? Doncs perquè ens ajuda a observar la interseccionalitat, com a les persones ens travessen diversos elements que fan que en certs moments tinguem uns privilegis davant d’altres persones a qui, a més de no tenir­-los, se les discrimina per aquest fet. Per tant, parlem de la interseccionalitat de les opressions, i una d’aquestes és la causada per temes de sexe, gènere, orientació… Per exemple, que el teu cos no correspongui amb el que tu sents i això serveixi per humiliar-te constantment i destruir o impedir la lliure i feliç construcció de la teva identitat. Fet això, llanço el meu missatge: mestres i comunitat educativa en general, sé que tenim molta feina, sé que contínuament a les escoles us demanem que treballeu molts temes (cadascuna venint a vendre-us, com si de mercaderia es tractés, el nostre projecte), sé que esteu saturades i que sovint us exigim tasques que no us pertoquen només a vosaltres, que ens pertoquen a tota la comunitat, però potser hem de fer un canvi de paradigma, potser, com a element socialitzador que som, hem de començar a pensar a educar persones, amb totes i cadascuna de les seves característiques, i treballar­-les des de la riquesa que genera la diversitat i des de la metodologia. No cal renunciar a treballar continguts, que estic convençuda que cadascuna defenseu amb bons arguments, però potser, i de forma més transversal, hem de pensar en aquesta metodologia, i el feminisme ens n’aporta una. I sí, ara he dit la PARAULA, feminisme, o transfeminismes si m’estireu. I no com una assignatura, sinó com una manera d’explicar la història i de treballar per escriure el present en una societat més igualitària. Cada dia hi ha massa víctimes assassinades per la violència masclista. Majoritàriament són dones, però també són fills i filles, parelles actuals, familiars… i hi ha víctimes que no són assassinades però que pateixen les conseqüències d’aquestes morts. I tots aquests homes que ara assassinen també van ser infants influïts per una societat que els empara. Et convido que trenquem amb aquestes dinàmiques conjuntament, repensant l’escola i l’educació popular que volem! Aprenguem a caminar Un infant, quan aprèn a caminar, cau i s’aixeca molt sovint. Aprendre a caminar vol dir esforçar­-se, superar pors i inseguretats, ser constant i perseverant, i cadascú ho fa al seu ritme. Però ningú discuteix que és important que es passi per aquesta fase per a anar a millor, perquè així guanyarà en formes de desplaçar­-se i en autonomia. Fer aquesta transició cap a parlar d’escoles transfeministes és parlar d’això, de canvi, por, inseguretat, perseverança, caure i aixecar­-se, és aprendre a caminar de nou. I sí, per a moltes també voldrà dir agafar consciència i renunciar als privilegis, fer les nostres parcel·les de poder més igualitàries. Però les que som de mena utòpica pensem que l’educació és la clau per transformar, i des d’aquesta perspectiva i amb aquesta necessitat, com a dona, mare, formadora, persona que sóc… aquesta transformació, sens dubte, ha de ser transfeminista.