Centres escolars feminitzats

Moltes escoles i instituts es preocupen que totes les activitats que es duen a terme tinguin en compte la igualtat de gènere. Preveuen, per exemple, la relació amb les famílies, les estones i els espais de l’esbarjo, i també les sortides, les activitats extraescolars, les festes. Es pregunten qui recull les aules, qui ajuda més a escombrar o a retirar les deixalles després d’una activitat, d’un taller, d’una celebració. I quines cançons es fan cantar a la canalla d’infantil i primària, quines lectures es recomanen a l’ESO i als batxillerats (i aquí la responsabilitat recau en l’administració educativa). Estan atents per aconseguir, malgrat que força materials didàctics i llibres de text ho obliden, la presència equilibrada de dones en la història, en la literatura, en la ciència… Vigilen la redacció dels enunciats de problemes, la manera de retratar situacions quotidianes, la manera de valorar les feines, les diferents professions, no associant els homes a feines tècniques o físiques i les dones a feines de cura… Pensen, a l’hora d’avaluar, que no pesin els prejudicis que tots i totes portem a dins, fruit d’una educació familiar i social marcadament sexista, intentant no caure en l’error de percebre els nois com intel·ligents i les noies com treballadores quan unes i altres assoleixen bons resultats. A les entrevistes demanen la presència dels dos membres de la parella si el grup familiar els inclou, i els animen i col·laboren amb els progenitors en la línia d’igualtat per a fill i filla. I tot això ho han de fer mestres i professors i professores en uns centres on hi havia el rètol de sala de professors (que s’ha anat canviant per sala de professorat) però on només hi havia un o cap home al claustre.

Com fer una educació igualitària, no sexista, sense equilibri de sexes als claustres?

És un problema seriós: la feminització creixent a l’ensenyament, a la sanitat, als anomenats serveis socials. Com fer una educació igualitària, no sexista, sense equilibri de sexes als claustres? Cal reivindicar-ne la necessitat als centres escolars d’infantil, primària i secundària obligatòria. Amb la situació actual es fa més difícil implicar el sexe masculí en les tasques educatives. I la percepció d’igualtat que volem transmetre a infants i adolescents queda un xic malmesa.

Cal fer una tasca pedagògica i mobilitzadora per anar invertint, a poc a poc, la tendència social de considerar al gènere femení més apte que el masculí per cuidar

Recordo una anècdota de fa pocs anys: a una entrevista amb una família amb problemes de relació van assistir la tutora, la psicopedagoga, l’educadora social (abans d’entrar havien saludat la directora), el pare i la mare; un dels objectius de la reunió era animar el pare que s’impliqués en la relació amb els fills que assistien a l’escola (tot i estar separats, la seva incidència era important per als seus infants). Cap a l’acabament de l’entrevista el pare va demanar si no hi hauria algun senyor que fes allò que li demanaven tantes senyores. No és fàcil, però cal fer una tasca pedagògica i mobilitzadora per anar invertint, a poc a poc, la tendència social de considerar el gènere femení més apte que el masculí per cuidar. Fan falta homes a l’etapa infantil, a infermeria, a educació social… per ajudar a dur a terme una educació familiar, escolar i social no sexista.