Com educar per comprendre el món de manera crítica?

Aquest curs 2017-2018, l’escola i l’educació han estat situades al centre d’algunes crítiques, sovint mediatitzades i polititzades de manera molt interessada per part d’aquells que pretenen fracturar l’escola catalana, un model d’èxit, transversal i cohesionador. La 53a Escola d’Estiu no ha volgut deixar passar l’oportunitat de tractar un tema de rigorosa actualitat i que alhora crea tanta preocupació entre els docents de les escoles i instituts. Durant la jornada d’avui, experts en educació s’han reunit a l’auditori de Sant Martí de Provençals de Barcelona per plantejar què significa el pensament crític i com pot arribar a tenir un espai dins de les aules. En definitiva, quins són els coneixements, les experiències i les eines que cal transmetre als infants i joves perquè no observin el món d’esquena. Les conclusions que sorgeixin de la jornada d’avui es presentaran el dilluns 9 de juliol a l’auditori i es lliuraran al conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló. Des de la biblioteca de Rosa Sensat han elaborat una bibliografia sobre el tema general que pots consultar i descarregar-te: Bibliografia EE 18

Julio Rogero: «Ens volen situar als núvols perquè no estiguem tocant la vida»

«L’educació és la forma més elevada de fer política, ja que és l’espai de formació de ciutadans crítics en procés de construir-se com a subjectes de les seves vides». Així és com el mestre d’educació primària i membre actiu del col·lectiu Escuela Abierta Julio Rogero donava el tret de sortida a la primera xerrada de la 53a edició de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat. La conferència, que portava per títol «Educar per comprendre el món de manera crítica», ha arrencat amb la voluntat d’avançar cap a una escola pública que esdevingui un espai fraternal i digne. Rogero ha denunciat la societat pragmàtica i controladora que no deixa als docents ser qui són i on, a més, el poder els dicta constantment què han de fer, convertint-los en simples transmissors dels seus interessos econòmics i financers. Tot això «està constituint un professorat submís, acrític i expropiat de la capacitat de ser subjectes», i com a conseqüència «està deshumanitzant l’educació». Rogero també ha remarcat que el sistema educatiu actual desqualifica l’alumnat i que el procés d’avaluació mata la capacitat de pensar. Rogero també ha reconegut que «Madrid està a anys llum de tenir un sistema educatiu tan innovador com el català». D’altra banda, ha insistit que encara s’ha de treballar molt per construir una escola realment emancipadora i reveladora. Per aconseguir-ho, Rogero creu primordial generar consciència crítica en els docents perquè posteriorment la puguin transmetre i compartir amb l’alumnat; també aposta per recuperar preguntes clau com el perquè d’educar o amb quina finalitat, i promou el diàleg a les aules perquè, segons ell, és en la conversa on s’estimula la capacitat crítica de l’alumnat i se l’ensenya a pensar. Tampoc ha volgut deixar de banda alguns temes candents i ha emfatitzat que hi ha assumptes que, sense cap dubte, han de ser tractats i explicats a les escoles, com l’1-0, el Prestige, o la guerra de l’Iraq. Així mateix, ha recomanat als docents que se situïn als marges del sistema educatiu, perquè si se situen al centre només reproduiran el que els diuen les editorials i el Departament d’Educació: «I és allà on ens volen tenir a tots, als núvols». Rogero no ha volgut acabar sense apel·lar a una escola de cura mútua, convivència positiva, de solidaritat, d’empatia, d’entendre que l’altre és jo i que forma part de mi, on es promogui la transformació interior, on s’anteposi la sostenibilitat a la competitivitat i on s’integri les famílies. Però, sobretot, una escola que respecti els processos de cadascú, que transmeti passió per l’aprenentatge i que eduqui en i per la vida. En definitiva, «hem de treballar intensament en el canvi de déus i de valors» i  «passar de la cultura de la protesta i la queixa a la cultura de les propostes».

Amparo Tusón: «Si s’imposen els usos lingüístics més formals es pot arribar a la incomprensió»

La segona ponència del dia ha estat a càrrec de la doctora en antropologia lingüística i cultural Amparo Tusón, que ha dedicat la seva trajectòria a l’estudi dels processos d’aprenentatge de l’espanyol, així com a la formació inicial i permanent de mestres. Amb el títol «L’aula com a escenari comunicatiu des d’una perspectiva crítica», Tusón ha posat el focus en el paper fonamental de l’ús lingüístic entre mestres i alumnes, ja que segons com sigui provoca un enfortiment o una debilitació dels processos d’aprenentatge. La professora ha considerat fonamental recordar que la parla és una forma d’acció entre les persones, per això hem d’entendre-la com una pràctica social «amb la qual són possibles altres pràctiques», i sempre s’ha de tenir en compte el context social a l’hora de fer servir la llengua. Així, ha explicat, segons quin sigui el context comunicatiu en cada esdeveniment les persones que hi participen ho fan amb un estatus i un rol específic, actuen amb un registre determinat, utilitzen uns instruments verbals i no verbals apropiats i respecten unes normes d’interpretació que ens permeten donar sentit al que s’està dient. «Són normes que es poden aplicar de forma equivocada i que poden provocar malentesos», ha remarcat. Aplicant-ho a l’àmbit educatiu, l’antropòloga ha fet referència a l’aula –metafòricament parlant– com un escenari teatral. «L’aula és un escenari, i això té unes conseqüències importants per entendre una part fonamental del procés d’aprenentatge». Seguint aquesta metàfora, Tusón ha volgut explicar que l’aula és un escenari on tot el que passa exigeix l’ús de la paraula –tant oral com escrita–, i que, com en el teatre, és fonamental «saber-se el paper» i saber actuar per tenir èxit, en aquest cas, saber com utilitzar tots els elements verbals i no verbals per comportar-se de manera adequada. «L’aula és una petita comunitat on es produeixen relacions de poder, solidaritat, amistat, enemistat, amor, desamor, conflictes, malentesos i també moments dolços i brillants», ha afegit. D’aquesta manera, considera que «qui ensenya ha de ser capaç d’interpretar aquell que intenta comunicar-se, de la mateixa manera que els aprenents han de saber expressar els seus dubtes i manifestar allò que no entenen –que no sempre és fàcil». Tusón ha posat l’exemple d’haver-se trobat –ella  i altres mestres– amb algun malentès comunicatiu entre mestre i alumne –algun inclús ha arrencat la rialla del públic assistent–. Així, ha recordat que per tal que la interacció funcioni hi ha d’haver una «negociació constant», de manera que existeixi comprensió. «Si s’ignoren els usos lingüístics i simplement s’imposen els usos lingüístics més formals, fàcilment es pot arribar a la incomprensió o al malentès. La interacció aleshores desapareix per donar pas al monòleg, que dona com a resultat el conflicte, la divisió, l’error», ha remarcat. «Són els adults els responsables que el que es vol comunicar s’entengui. Qui ensenya ha de saber escoltar i escoltar-se. Ha de proposar, acceptar propostes, guiar, ajudar, corregir, demanar coses que no sap», ha conclòs.

Ignasi Llorente: «La postveritat s’aprofita de la necessitat de gratificació immediata»

L’última ponència de la jornada ha estat a càrrec del divulgador científic Ignasi Llorente. Amb el títol «Vacunar-nos contra la postveritat», s’ha centrat principalment en les qüestions que fan referència al terme postveritat i en la necessitat d’ensenyar els alumnes a dubtar –moderadament– i a no creure’s tot el que es diu. Llorente considera que s’ha fet un abús del concepte de la postveritat i que s’ha acabat utilitzant com a sinònim de mentida. «La diferència entre la mentida i la postveritat és que la mentida és unidireccional i la postveritat requereix dos actors», ha explicat. Així, segons Llorente, «tots practiquem la postveritat perquè tots ens creiem les mentides que volem», «segons si encaixen o no amb els nostres valors o prejudicis, apugem o abaixem el llistó», ha argumentat. «La ciència es basa en el dubte. La postveritat es basa en la fe». D’aquesta manera, Llorente ha explicat que els ciutadans fem un acte de fe i donem veracitat a una notícia abans de fer el que hauria de fer la ciència: «Només que dubtis, ja no és postveritat», ha remarcat.  Així, a la pregunta «Per què ens creiem determinades mentides?», la resposta és senzilla: «Perquè volem». Pel que fa al terreny educatiu, «l’únic que hauríem de fer és ensenyar a dubtar», ha ressaltat. «En l’era de la sobreinformació, potser només hauríem d’ensenyar que un mateix es faci preguntes sobre si allò té veracitat, hi ha causalitat o hi ha algun motiu que ho faci verdader». «Una de les raons clares», per Llorente, «és que el nostre cervell ha evolucionat buscant seguretat, i, per tant, també vol respostes segures», ja que «ens guiem molt més per una mentida reconfortant que no pas per una veritat incòmoda». En aquest sentit, ha afirmat: «Al nostre cervell li és més senzill trobar aquells elements que són els coneixements previs que no pas aquells que els contradiuen». L’expert en comunicació ha assegurat que la postveritat s’aprofita de la «necessitat de gratificació immediata», però d’altra banda també ha afirmat que les persones poden entrenar el seu cervell perquè sigui capaç de saltar-se precisament aquesta voluntat de gratificació immediata. «Una persona que mai ha exercit el pensament crític no pot exercir-lo fàcilment. Ha d’haver-hi un entrenament. Hem d’ensenyar al nostre cervell. La filosofia i la ciència ens ensenyen a pensar», ha afegit.