Construir la sostenibilitat des de la primera infància

Article del nº 2 de la revista "Infància a Europa avui". Pròximament podreu llegir la revista íntegra!

  Introducció La sostenibilitat és una emergència i una prioritat per a l’acció humana de cara al segle XXI. El gener de 2016, les Nacions Unides van acordar unir forces i treballar per reduir les desigualtats, eradicar la pobresa extrema, acabar amb la fam, millorar els serveis de salut i d’educació, assolir la igualtat de gènere, protegir el medi ambient i promoure la pau, la justícia i la prosperitat amb l’establiment de setze Objectius de Desenvolupament Sostenible fins al 2030    La consciència de la interdependència en què vivim requereix que adoptem una perspectiva sistèmica per tractar els problemes comuns i comprometre’ns en la construcció d’una ciutadania global per “satisfer les necessitats actuals sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies" (Nacions Unides, 1987). En aquest article presentem la tasca que està desenvolupant el projecte Construir la Sostenibilitat des de la Infància des del 2012 a Portugal. Aquest projecte va néixer dins el marc d’un projecte de l’Organització Mundial per a l’Educació Preescolar (OMEP) i, a Portugal, implica la col·laboració entre la Universitat d’Évora i tres escoles infantils. L’educació juga un paper d’un valor incalculable en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, atès que cal dotar i empoderar els individus i les societats amb coneixement, habilitats, actituds i valors, així com fer-los més conscients de com dur a terme aquest canvi (UNESCO, 2014). Considerant això, el 2016 la UNESCO va publicar l’informe “Repensar l’educació: vers un bé comú mundial?”, on redirigeix l’educació i identifica, en el primer capítol, el desenvolupament sostenible com una preocupació central (UNESCO, 2016). La primera infància juga un paper particular en l‘educació per a un desenvolupament sostenible, ja que hi ha evidències que invertir (posar atenció i actuar) en la infància és la millor garantia d’obtenir resultats socials i econòmics; a més, com que els infants són els ciutadans més joves, són ell qui podran participar i influir en el futur durant més temps. Una altra raó per centrar-se en una educació per a un desenvolupament sostenible per als infants és que sabem que la infància es troba entre els grups socials més afectats per les desigualtats socials, econòmiques i mediambientals. Els infants són, per exemple, més vulnerables a l’impacte d’unes condicions perjudicials i suposen el 66% de les víctimes de les malalties fruit de determinades condicions ambientals (PNUMA, 2014). Així, doncs, intervenir en la infància resulta una prioritat. Finalment, l’educació de la primera infància té un paper en la construcció de la sostenibilitat perquè promou la participació dels infants en el seu disseny glocal i els ajuda a “desenvolupar un sentiment efectiu de participació en una comunitat que ho permet” (Bruner, 1996, pàg. 76). La implementació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible dependrà no només del compromís dels governs sinó també de la implicació dels ciutadans. El rol dels infants i els joves resulta essencial en aquesta crida global a la participació i l’escola és fonamental a l’hora de crear consciència sobre la nova agenda global. Suposa un repte per a l’educació dels infants ja que requereix repensar algunes de les pràctiques que encara no s’ajusten a la visió de l’infant com a ciutadà. Implica repensar l’educació infantil i la participació dels infants en aquest procés.   L’Organització Mundial per a l’Educació de la Primera Infància (OMEP) i l’educació per al desenvolupament sostenible en la primera infància. L’Organització Mundial per a l’Educació de la Primera Infància (OMEP) ha estat desenvolupant al llarg d’una dècada un seguit de projectes de recerca i intervenció en el camp de l’educació per al desenvolupament sostenible en diversos països de diferents continents. L’OMEP bassa la seva intervenció en l’escolta dels infants –què senten, què pensen i com entenen els fenòmens de la vida–, en el foment la seva participació en la construcció d’un món millor i en la promoció de projectes d’educació infantil que implementin l’educació per al desenvolupament sostenible. Projecte d’una Escala de Classificació Ambiental per al Desenvolupament Sostenible (ERS-SDEC, en les sigles en anglès) A principis del 2012 vam ser convidats per l’OMEP per formar part d’un projecte per crear materials d’educació per al desenvolupament sostenible per als mestres. Aquest projecte volia desenvolupar un instrument de recerca i autoregulació de pràctiques educatives per al desenvolupament sostenible per part dels professionals. En el projecte hi van participar col·legues de diferents països de cinc continents: Austràlia, Xile, la Xina, Etiòpia, Kènia, Portugal, Sud-àfrica, Noruega, Suècia, Turquia, el Regne Unit, Corea del Sud i els Estats Units. El treball d’investigadors, professionals i infants de diferents realitats socials, culturals, econòmiques i mediambientals es va publicar al llibre International Research on Education for Sustainable Development in Early Childhood (Siraj-Blatchford, Mogharreban & Park, 2016) Vegem el desenvolupament de l’escala en el projecte. L’Escala de Classificació Ambiental per al Desenvolupament Sostenible en la Primera Infància utilitza la mateixa estructura que l’Escala de Classificació Ambiental de la Primera Infància-Revisada (ECERS-R) (Harms, Clifford i Cryer, 2005). L’escala ERS-SDEC pot ser utilitzada per als professionals de l’educació infantil per valorar i regular la implementació d’un currículum en l’àmbit de l’educació per al desenvolupament sostenible i ajudar així els educadors i els equips a identificar àrees de prioritat per desenvolupar, de manera col·laborativa, maneres de millorar la qualitat dels seus processos de recerca. S’organitza en tres àmbits amb un seguit d’ítems referits a diversos temes relacionats amb cada dimensió del desenvolupament sostenible:

• Sostenibilitat social i cultural: inclusió i diversitat; estereotips / igualtat d’oportunitats; gènere, ètnia, orientació sexual, religió; condició humana (el que tenim en comú); drets humans; interdependència.
• Sostenibilitat ambiental: medi ambient; bellesa natural; qualitat de l’aigua; salut (pràctiques); cura de les plantes i els animals; protecció mediambiental.
• Sostenibilitat econòmica: consum d’aigua, electricitat, paper; costos; estalvi; reciclatge; comprar i vendre, rendibilitat; necessitats econòmiques; suport per a famílies amb menys recursos.

Els ítems de cada àmbit permeten analitzar factors qualitatius com: accés i qualitat dels espais (condicions estructurals); polítiques institucionals expressades en el Projecte Educatiu i regulacions; pràctiques educatives (per exemple, sortides, debats, projectes, tenir cura de..., reciclatge); la qualitat i la disponibilitat de materials; les interaccions entre adults i infants i la implicació de les famílies i la comunitat.   El projecte Construir la Sostenibilitat des de la Primera Infància A Évora, la participació en el projecte de l’OMEP va ser el punt de partida per a un projecte més ampli que va continuar més enllà del disseny de l’escala ERS-ESDEC i que anomenem Construir la Sostenibilitat des de la Primera Infància. El projecte es va desenvolupar dins el context de la formació inicial dels mestre d’educació infantil i de primària a la Universitat d’Évora, en estreta col·laboració amb altres institucions de la ciutat on els estudiants fan les pràctiques. S’entén doncs com un projecte de desenvolupament professional per als estudiants, educadors i mestres per desenvolupar l’àmbit de recerca de professionalització per als mestres basat en processos d’anàlisi, de reflexió i d’intervenció amb l’ajuda d’instruments validats i en la promoció de bones pràctiques en el terreny de l’educació per al desenvolupament sostenible. La primera fase del projecte (2012-2013) es va dedicar a posar a prova l’escala i arribar a la versió final. Aquest procés es va desenvolupar en col·laboració amb tres centres d’educació infantil (CAIE, CIIL i EBJIMFP) amb experiència en l’àmbit de l’educació per al desenvolupament sostenible que han estat una font d’inspiració perquè la seva tasca en aquest terreny està clarament integrada en el seu projecte educatiu (de fet, dues formaven part d’Ecoescoles). Cinc estudiants de màster d’Educació Infantil (formació inicial de mestres) van utilitzar l’escala en projectes de recerca acció durant les pràctiques i vam entrevistar els mestres per tal de conèixer la seva opinió crítica de l’escala. La primera fase del projecte es va publicar a Folque & Oliveira (2016). Després d’aquesta primera fase, el projecte va continuar a Évora assumint diversos desenvolupaments. D’una banda, la continuïtat dels processos de recerca acció en el context de les pràctiques finals del màster; tres estudiants treballen actualment en aquest camp. Aquests projectes de recerca acció van propiciar cada vegada més consciència dels centres sobre l’educació per al desenvolupament sostenible, la modificació de pràctiques i, fins i tot, en un cas, van fer que una de les escoles infantils esdevingués una ecoescola. El projecte de recerca acció realitzat al EBJIMFP va crear sinergies amb un altre projecte de la Unió Europea, el projecte ID Natura, coordinat per la doctora Maria Ilhéu del Departament d’Ecologia. L’11 d’abril de 2015 vam organitzar el Seminari Internacional “Construir la Sostenibilitat des de la Primera Infància” a la Universitat d’Évora, on vam comptar amb la participació del professor John Siraj-Blatchford de la Universitat de Plymouth amb la ponència “Educació per al desenvolupament sostenible en la primera infància: n’hi ha prou de pensar globalment i actuar localment?” El seminari va ser també una oportunitat per compartir amb la comunitat acadèmica i educativa la tasca desenvolupada a Évora, a través de ponències de mestres d’infantil de les institucions col·laboradores, d’estudiants dels màsters d’Educació Infantil i d’Ensenyament en l’Educació Infantil i Primària i també de professors d’aquests màsters.   Construir una ciutadania global De quina mena d’aprenentatge parlem quan ens referim a la construcció d’una ciutadania global? El 2015, en el context d’un curs d’estiu internacional a Évora, “Cruïlles dels desenvolupament, el nostre món, la nostra dignitat, el nostre futur”, vam demanar Sakiko Fukuda-Parr quin hauria de ser, segons el seu punt de vista, l’aprenentatge més important per a un infant de quatre anys si volem construir un món sostenible. Després de pensar uns moments sobre el que va considerar una pregunta difícil, va respondre: aprendre a col·laborar i a viure en l’espai públic. La seva visió implica la visió de l’infant com a ciutadà que, des de ben petit, participa en la vida de la ciutat i no només té l’oportunitat de formar part d’una xarxa social de suport i de recursos, sinó també d’implicar-se en la identificació i la resolució de problemes. La necessitat d’adoptar pràctiques educatives i pedagògiques democràtiques, on la cooperació esdevé la forma privilegiada d’acció, contradiu alguns dels discursos de l’educació i de les pràctiques quotidianes que enalteixen la competició i el treball individual com a element estructurador de l’aprenentatge a l’escola. La idea és que els infants poden, durant la infantesa, tenir oportunitats per aprendre i desenvolupar actituds per participar en la construcció d’un món sostenible. A partir d’un informe sobre la literatura referent a ciutadania i sostenibilitat (Deakin Crick, 2005), però també de la reflexió que s’ha dut a terme dins aquest projecte de recerca acció, hem identificat algunes actituds per a la ciutadania: resiliència (Folque, 2014); acció relacional i participació activa; pensament crític i participació crítica; desenvolupament moral i responsabilitat (Folque, 2018), basats en l’ètica per al gènere humà (Morin, 1999). Les noves Directrius del Currículum per a l’Educació de la Primera Infància (Silva, Marques, Mata & Rosa, 2016), que malauradament no presenten l’educació per al desenvolupament sostenible amb una centralitat curricular, presenten una perspectiva interessant en línia amb l’educació per l’educació per al desenvolupament sostenible i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. En primer lloc se situa la garantia de l’aprenentatge de tots els infants, combatent qualsevol tipus de desigualtat d’oportunitats i també l’èmfasi en la participació dels infants en el seu procés educatiu. Aquest document rescata el mot cura com a component fonamental de la professió de mestre, i com a objectiu d’aprenentatge dels infants, ampliant-ne el significat tradicional: Preocupació ètica que cerca el fonament d’“estar els uns amb els altres” i implica: parar atenció (reconèixer les necessitats dels altres); responsabilitat (assumir que el paper social que juguem i les tries que fem tenen conseqüències per als altres); competència (ser capaç d’adaptar la cura a les necessitats dels usuaris); capacitat de resposta (comprendre què expressen els altres, trobar respostes al que demanen i no al que se suposa que han de demanar) (adaptat de Joan Tronto, 2005). (Silva et al., pàg.106)   Sí que ens importa! Sí que podem! (Yes we care! Yes we can !) Presentarem algunes de les pràctiques desenvolupades en escoles infantils d’Évora, que exemplifiquen algunes de les idees principals de l’educació per al desenvolupament sostenible i que, malgrat no són noves, adquireixen nous significats en la vida quotidiana dels centres educatius instal·lats de vegades en rutines estèrils. Aquestes pràctiques impliquen dues idees: la primera és promoure que els infants habitin l’espai públic com a manera de pertànyer a una xarxa de relacions que tinguin cura i que siguin també objecte de cura i que comparteixin recursos en la recerca de la igualtat d’accés als béns comuns; la segona idea se centra en l’empoderament dels infants per resoldre problemes, siguin personals o socials, mediambientals o econòmics.   L’infant en l’espai públic i l’ús compartit de recursos Hem vist l’allunyament dels infants de l’espai públic a través de la creixent preocupació dels adults per la seguretat infantil. A més, en la mesura que els cotxes han anat ocupant progressivament l’espai públic de les ciutats, el gaudí de la ciutat per part dels vianants ha minvat. Malgrat que en alguns països o ciutats hi ha certa consciència sobre això, a Portugal segueix sent un problema que afecta la vida dels infants i la seva participació en els espais públics. El Centro de Actividade Infantil de Évora – CAIE és una organització benèfica situada en un edifici antic del centre històric d’Évora i des que va néixer ha hagut de fer front a alguns problemes de gestió de recursos. Estan situats en un primer pis i només compten amb un pati mínim a la planta baixa. Per al CAIE la mobilització de recursos fora de la institució és actualment, més que una necessitat, una opció de qualitat educativa (Aresta, 2015). L’escala ECERS-EDS identifica com a bona pràctica que “Els infants utilitzen regularment serveis fora del centre (per exemple, biblioteca, hort col·lectiu, piscina) o tenen suport i interacció de la comunitat amb el centre” (sostenibilitat social i cultural, punt 5.4). Ús d’espais verds de la ciutat. Un exemple de l’ús dels recursos col·lectius és l’ús freqüent dels espais verds fora del centre, com el Jardim das Canas i el Jardim da Cartuxa. Aquí és on s’organitzen activitats que no es poden realitzar dins les instal·lacions del CAIE. Com a resultat de l’ús dels espais públics, els infants del CAIE van poder conèixer la ciutat i considerar-la com a pròpia, desenvolupant així un sentiment de responsabilitat. Hort al centre històric. Quan el CAIE es va unir al programa de les Ecoescoles, la qüestió de l’espai exterior va esdevenir una prioritat per a tot l’equip i, en termes d’auditoria mediambiental, un dels aspectes més negatius. Va ser en un consell d’ecoescoles en què va participar el responsable municipal d’Educació on van estudiar-se possibles solucions i decisions. El municipi va cedir dos espais que són ara fonamentals en les dinàmiques de la tasca pedagògica del CAIE: el viver de plantes aromàtiques d’Alto de S. Bento i un hort al centre històric, situat a 300 metres del CAIE. Cada setmana, diversos grups hi van per tenir cura de l’hort. Mentre caminen pels carrers d’Évora, amb els materials necessaris per treballar a l’hort, els infants esdevenen exemple per a la comunitat que els envolta. Fins i tot els més petits, aprenen a caminar pel carrer de manera segura, a observar els reptes que es troben; i quan finalment arriben a l’hort, passen el matí preparant la terra, plantant, arrencant males herbes, regant, collint..., amb l’ajuda d’adults experts en coses de la terra; aprenen que tenir cura d’éssers vius és una activitat exigent que requereix temps per veure resultats i requereix la responsabilitat d’una cura continuada. Els caps de setmana, sovint els infants duen les famílies a visitar l’hort i, a poc a poc, aquest espai va començar a utilitzar-se per fer celebracions, festes d’aniversari o de comiat, omplint-se de vida i esdevenint un veritable espai públic. Ús de la biblioteca pública. Davant la impossibilitat de comptar amb una biblioteca de qualitat dins les pròpies instal·lacions, la biblioteca pública d’Évora resulta una opció excel·lent. Els viatges a la biblioteca s’han convertit en una rutina i una nova possibilitat per interaccionar amb l’entorn. L’espai de la biblioteca és un entorn estèticament molt impressionant i amb unes normes de conducta concretes: silenci, cura dels llibres, com buscar llibres als prestatges, quants llibres ens podem endur... A més, habitar la ciutat i gaudir dels espais públics ofereix als infants nombroses oportunitats per interactuar amb persones d’edats i professions diverses així com amb molts espais que desperten interrogants i sorpresa. Els infants del CAIE coneixen el mapa de la ciutat i són plenament conscients dels tresors que conté, cosa que els permet aconsellar els turistes sobre els llocs per visitar a la ciutat. L’experiència compartida pel CAIE com a membre del projecte Construir la Sostenibilitat des de la Infància dins la comunitat d’institucions de la primera infància d’Évora va ajudar moltes institucions a reconsiderar la participació dels infants en l’espai públic no com a problema, sinó com a necessitat. En aquests cinc anys de projecte hem vist un canvi significatiu en l’actitud dels professionals i en la freqüència amb què els infants participen en sortides a la comunitat establint vincles de coneixement, d’aprenentatge i d’afecte entre els infants i la comunitat, ampliant les oportunitats d’aprenentatge més enllà de les parets de la classe, aprenent sobre els llocs i els monuments, enfortint lligams intergeneracionals i desenvolupant així un sentiment de pertinença a la ciutat i l’establiment de relacions positives els uns amb els altres dins la societat (Fanica, 2015).   Aprendre sobre la diversitat humana i aprendre a resoldre junts els problemes  Segons Morin (1999, pàg. 11), “l’educació hauria de dur a una ‘antropoètica’ per mitjà del reconeixement de la qualitat ternària de la condició humana: un ésser humà és un individu <-> societat <-> espècie”. En aquesta secció volem compartir de quina manera podem promoure en les classes de 3-6 la comprensió de la condició humana, subratllant no només la diversitat, sinó també el que tenim en comú. És a partir d’aquesta comprensió que podem ajudar els infants a parlar d’ells mateixos i dels problemes que es troben en la seva vida en societat, i com podem aprendre a resoldre’ls junts. L’escala ECER-EDS identifica com a pràctica adequada que “Els mestres i el personal posen l’accent en el que és comú en les experiències humanes de diferents grups ètnics i en les necessitats, els valors i els desitjos comuns a tots els éssers humans” (Ítem Sostenibilitat social i cultural, punt 3.2). Ja com a nivell d’excel·lència, el punt 7.3 diu: “Els drets inherents i universals de tots els humans es debaten obertament i de manera regular a la classe”. Assemblees  A les escoles infantils EBJIMFP el dia comença amb la rebuda dels infants en una assemblea on el grup comparteix experiències, preguntes, desitjos, maneres de ser i de fer, i la seva visió del món on viuen (figura 4). Aquestes reunions són un moment per tenir diàlegs seriosos i sensibles, oberts a diferents punts de vista. Durant les converses sorgeixen oportunitats per parlar sobre molts aspectes de la vida que impliquen prejudicis (per exemple, activitats, roba i conductes de nens i nenes, poble gitano i terroristes: bons o dolents?) i coneixements del món (per exemple, països, pràctiques culturals, vida al camp, necessitats dels animalons, cementiris i mort, terrorisme, incendis...). El 16 d’octubre del 2017 la conversa del matí va girar inevitablement en torn dels incendis que havien devastat el país i que tothom havia vist a la televisió: “S’està cremant tot...”, van dir alguns, i la conversa es va estendre de seguida. Després de compartir el que havien vist, confrontar els seus punts de vista, identificar els possibles motius d’aquell fet –“fa molt que no plou...”–, el mestre va proposar als infants que pensessin en ells mateixos com a agents del canvi. “Què podem fer?” De seguida, cadascú, amb la seva manera d’entendre el món i de crear significats, va proposar alguna solució: “Aconseguir un protector d’aigua perquè l’arbre no cremi”... Van parlar de la importància dels arbres en les nostres vides i després van pintar molts arbres on la bellesa estètica semblava compensar les imatges del desastre que tots havíem vist a la tele. En cada una de les pintures es van escriure frases d’advertència, per tal que tothom recordi la seva responsabilitat en la preservació de la natura. Quan els infants tenen dificultats per resoldre els conflictes, se’ls anima a escriure en la columna “No ens agrada” del Diari i esperar pe debatre l’incident fins a l’assemblea de divendres. Allà llegeixen el Diari i parlen sobre el que ha succeït, esclareixen la seva conducta i, amb l’ajuda del grup i del mestre, intenten trobar maneres d’evitar nous conflictes. Des de ben petits, els infants participen en actituds i conflictes discriminatoris. Poden ser oportunitats magnífiques per prendre consciència i debatre sobre els sentiments i les emocions de la gent, les seves motivacions, capacitats i drets, i també per ajudar els infants a tenir en compte la diferència, desenvolupar un raonament moral, i progressivament anar regular la seva conducta amb el suport de la comunitat de què formen part. De mica en mica aprenen a resoldre els problemes, i a parlar i negociar maneres d’evitar problemes futurs. Normalment d’aquests debats en sorgeixen normes socials que es presenten a la classe. Altres vegades els infants introdueixen canvis en l’organització de la cambra (espacials o materials) que eviten que el problema es produeixi; sovint els infants assumeixen la responsabilitat d’ajudar a recordar algunes normes acordades i algunes converses. El simple fet de tenir l’oportunitat de parlar i esclarir el que ha passat ja és suficient per resoldre el problema. Per ajudar els infants en aquest aprenentatge, és important que els mestres siguin capaços de comprendre els infants a partir del coneixement profund de la condició humana, que siguin capaços de parlar amb els infants sobre problemes complexos i acceptar les contradiccions dels éssers humans. A més, els mestres han de comprendre i acceptar les dificultats a què s’enfronten els infants i creure en la seva capacitat de desenvolupar-se i d’aprendre (Folque & Mello, 2015). Projectes d’intervenció Si volem que els infants s’impliquin activament en les seves vides, han de creure que la transformació és possible i que tenen el poder de canviar les condicions actuals de les seves vides, sentint-se segurs per arriscar. El treball per projectes és una manera de construir aprenentatges particularment rellevants per enfortirà la ciutadania global, ja que s’inicia des de la identificació d’un problema i mobilitza una petita comunitat per resoldre’l conjuntament. L’escala ERS-EDSEC valora també aquest enfocament: “Els infants participen de manera quotidiana en projectes i activitats de grup per explorar, investigar i comprendre qüestions mediambientals en la seva vida diària” (ítem 5.3); i “S’anima els infants a produir diverses accions, incloent les descripcions narratives, per representar els seus esforços per resoldre qüestions mediambientals” (ítem 7.2), de la subescala de sostenibilitat mediambiental. Dos exemples de projectes d’intervenció realitzats per dos mestres d’Évora il·lustren situacions en què la resolució de problemes ha implicat la interacció amb diversos actors de la comunitat i en què els infants han mobilitzat consciències i han millorat la seva qualitat de vida a l’escola i a la ciutat.  Isabel Melo (2017) descriu com, a partir de la identificació de problemes al pati, els infants es van implicar en un projecte per requalificar-lo. “Al nostre pati hi ha molt de sol i poca ombra. Si caiem, ens fem mal! No hi tenim sorra per jugar amb les pales!” En una assemblea, els infants van decidir dissenyar els nous espais que volien al pati, per resoldre els problemes que havien identificat. Va començar un llarg procés de reformulació, un procés que implicava dissenyar el que volien i necessitaven per al pati i un seguit de contactes amb l’Ajuntament; les administracions públiques sovint no estan acostumades a prendre’s seriosament els infants, i en aquest sentit cal també educar-les i mostrar-les que, com a ciutadans, els seus punts de vista també s’han de prendre en consideració. Fátima Aresta (2016), del CAIE, va presentar un altre projecte d’intervenció en la comunitat. En les sortides que feien sovint a la ciutat, alguns infants solien comentar coses com ara: “Els cotxe no haurien de passar pel nostre carrer”. En la Setmana Europea de la Mobilitat, l’equip educatiu del CAIE va animar els infants a emprendre un seguit d’accions per millorar les seves condicions de mobilitat i accessibilitat i a aprofundir en temes com la contaminació i el consum excessiu de combustible. “El carrer és meu” fou una acció desenvolupada en col·laboració amb l’autoritat local i la policia municipal. Va implicar el tall temporal de la circulació de cotxes al carrer de l’escola i va despertar l’interès de la comunitat i dels mitjans de comunicació. Els infants van treure les bicicletes i els tricicles al carrer i els més petits hi van anar amb els seus cotxets i tots junts, amb les famílies i els professionals, van manifestar-se cridant “El carrer és meu”, cridant l’atenció sobre el problema de la mobilitat i l’ús de l’espai públic per part de tots. La iniciativa va aparèixer a la portada del Diário do Sul: “Els infants han marca el Dia Europeu sense Cotxes” (figura 5). La notícia va ser llegida a la classe d’infantil i els infants van poder reviure el que havien fet i debatre el significat de les seves accions parlant sobre impactes potencials mediambientals i econòmics per al futur. Les famílies es van implicar i es van motivar més a col·laborar per resoldre els problemes d’accessibilitat al CAIE. Va haver-hi una reunió amb l’autoritat local on es van prendre més “compromisos”! L’Ajuntament està considerant canviar les normes de tràfic i definir zones on els cotxes han de circular més lentament i prioritzar els vianants.   Mirant cap al futur  La pregunta que volem respondre amb aquest projecte és de quina manera concebem la pedagogia de la primera infància perquè promogui els coneixements, les habilitats i les actituds dels infants per comprometre’s amb el món d’una manera curosa i responsable? Com podem ajudar els infants petits a empoderar-se i sentir-se segurs per contribuir a un món millor? En una comunitat d’aprenentatge d’Évora, en el projecte Construir la Sostenibilitat des de la Primera Infància, hem estat construint alguns camins que hem compartit aquí. Assumim una nova visió de l’escola de qualitat: la que connecta, afecta i s’implica en la resolució conjunta de problemes. Conscients del progrés fet i dels resultats assolits (si bé sempre temporals), comprenem que encara hi ha un llarg camí per córrer en la formació inicial i continuada dels mestres d’educació infantil i en la qualificació de les pràctiques pedagògiques de les escoles infantils. Actualment, en estreta col·laboració amb el projecte ID-Natura, continuem l’exigent repte de promoure la reconnexió entre infants i adults amb la natura en una relació sensible.   Bibliografia:

Aresta, F. (2015). A sustentabilidade na gestão de recursos (materiais e comunitários). Seminário internacional Construir a Sustentabilidade a partir da Infância, 11 abril Universidade de Évora.

Aresta, F. (2016). A rua é minha! Cadernos de Educação de Infância, 106, 16-19.

Bruner, J. (1996). The culture of education. Cambridge, Massachusetts: Harvard

University Press. 

Deakin Crick (2005). Citizenship Education And The Provision Of Schooling: A Systematic Review of Evidence. International Journal of Citizenship and Teacher Education, 1(2), 56-75.

Folque, M. A. (2014). O aprender a aprender no Pré-escolar: o modelo pedagógico do Movimento da Escola Moderna. (2nd Ed.) Lisboa: Fundação Calouste Gulbenkian.

Folque, M. A. (2018). Yes we can! Young children learning to contribute to an enabling society. A Huggins, V. & Evans, D. (eds) (2018) Early Childhood Care and Education for Sustainability: International perspectives. Londres: Routledge

Folque, M. A. & Mello, S. (2015). Criar uma comunidade com crianças dos três aos seis anos:  o desenvolvimento pessoal e social na infância. A C. Anjos & F. Ilídio Ferreira (Org.) Infância e Educação: olhares sobre contextos e cotidianos (pàg. 89-104). Maceió: Universidade Federal de Alagoas. 

Folque, M. A. & Oliveira, V. (2016). Early Childhood Education For Sustainable Development in Portugal. A Siraj-Blatchford, John, Mogharreban, Cathy, Park, Eunhye (Eds.), International Research on Education for Sustainable Development in Early Childhood (pàg. 103-122). Nova York: Springer.

Harms, T., Clifford, R. M. & Cryer, D. (2005). The early childhood environment rating scale: revised edition. Nova York: Teachers College Press.

Melo, I. (2017). O nosso espaço exterior: da ideia à fruição. Cadernos de Educação de Infância, 110, 22-27.

Morin, E. (1999). Seven complex lessons in education for the future. París: UNESCO. Consultat a: http://unesdoc.unesco.org/images/0011/001177/117740eo.pdf 

Niza, S. (2007). Editorial, Escola Moderna, 30 (5a sèrie), 3-4.

OMEP (s/d). The OMEP Environmental Ratting Scale – Sustainable Development in Early Childhood (ERS-SDEC)  http://eceresourcebank.org/index.php?hCode=SCALE_03_01 

ONU (1987). Brundtland Report: Our Common Future. Oslo: World Commission on Environment and Development.

Silva, I. L., Marques, L., Mata, L., & Rosa, M. (2016). Orientações Curriculares para a Educação Pré-escolar. Lisboa: ME-DGE.

Siraj-Blatchford, J., Mogharreban, C. & Park, E. (Eds.) (2016), International Research on Education for Sustainable Development in Early Childhood. Nova York: Springer. 

UNESCO (2014). Roadmap for Implementing the Global Action Programme on Education for Sustainable Development. París: UNESCO. http://unesdoc.unesco.org/images/0023/002305/230514e.pdf

UNEP (2014). United Nations environment programme: Environment for development.

UNESCO (2016). Rethinking Education: Towards a global common good? París: UNESCO.

  Autores: Maria Assunção Folque – Universidade de Évora Fátima Aresta – Centro de Actividade Infantil de Évora Isabel Melo – Agrupamento de Escolas Manuel Ferreira Patrício