El rap entra a l’aula: implicacions per a l’educació lingüística i literària

El rap ha arribat a la vida dels joves, a l'oci, a la roba, a les converses..., tal com d'altres activitats de fans o aficionats (com el còmic, el videojoc, el fanfic). I d'aquí ha saltat a algunes activitats que provenen de l'escola, com mostren diverses recerques. Morgade, Verdesoto i Poveda (2016) detecten en un corpus de soundscapes (produccions narratives i col·laboratives digitals) d'alumnes espanyols de Secundària diverses traces de l'estètica d'aquesta música com breaks i beats, cicles, organització del ritme en 4/4, estructures del beat basades en repeticions de 16, bases electró-beat. Així mateix, als EUA, Mahiri (2006) documenta com alguns estudiants de Secundària, en la tasca d'elaborar un PowerPoint, utilitzen recursos tecnològics per compilar, triar, tallar i enganxar re- cursos, cosa que els porta a donar noves formes i sentits als textos i a les imatges originals, tal com fan els DJ quan mesclen sons i paraules. Els dos estudis mostren que els joves importen les seves pràctiques lletrades a l'escola —amb permís dels professors o sense— i que les insereixen en les produccions acadèmiques com a recurs per crear significats i aprendre.

A Catalunya el rap encara compta poc, lamentablement, tant en l'educació com en la recerca.

Però a Catalunya el rap encara compta poc, lamentablement, tant en l'educació com en la recerca, si prenem com a referència l'interès vigorós que aquesta música i les seves aplicacions pedagògiques han despertat en d'altres països, en congressos internacionals i en revistes especialitzades. En aquest sentit, recordem aquella iniciativa del 2009, interessantíssima i malaguanyada —per la crisi econòmica—, endegada pel Departament d'Educació i la Secretaria General de Política Lingüística de promoure un concurs de rap en català denominat "hip- hop.cat", amb la intenció de promoure la música i la llengua catalanes i de vincular l'escola amb el carrer. Només en els darrers anys han aparegut, en el nostre context, els primers treballs sobre el hip-hop com a recurs per a l'aprenentatge a l'aula (Aliagas, Fernández i Llonch 2016; Morgade, Verdesoto i Poveda, 2016; Garrido i Moore, en premsa). Als instituts hi ha algunes iniciatives locals, com les recollides en aquest monogràfic, encara que no són gaire visibles ni populars més enllà de la comunitat escolar. Potser aquest rebuig al rap com a recurs educatiu prové de creure que és una música de poca qualitat, que s'expressa en una llengua inapropiada, explícita o vulgar, per abordar tabús com les drogues, el sexe o la misogínia. Tot i que això pugui ser cert en alguns subgèneres del rap (per exemple, el gangsta rap) o en algunes cançons i autors concrets, aquest fet és general en tota la música pop i seria sens dubte injust generalitzar-lo i vincular-lo amb aquest tipus de música. Al contrari, el rap és també —i fonamentalment— un espai discursiu per a l'expressió de sentiments i punts de vista sobre la vida i la societat dels més joves. Un exemple d'això és el rap de la consciència, que és el subgènere que els alumnes de l'Óscar Altide, de l'INS Quatre Cantons de Barcelona, escriuen per reflexionar sobre la violència masclista.

Portar el rap a l'aula és un exemple esplèndid d'una recomanació didàctica que fèiem ja fa anys (Cassany et al. 2008), que consisteix a connectar el currículum amb l'oci.

Portar el rap a l'aula és un exemple esplèndid d'una recomanació didàctica que fèiem ja fa anys (Cassany et al. 2008), que consisteix a connectar el currículum amb l'oci, és a dir, les pràctiques lletrades dominants (per exemple, l'escriptura reflexiva o la poètica) amb l'escriptura de textos vernacles, o allò que els joves fan per voluntat pròpia en el seu temps d'oci, fora de l'aula i sense mestre. La introducció d'un nou gènere discursiu target a l'aula (el rap) genera expectatives noves i això incideix en la motivació de l'alumnat, que pot renovar les actituds "enquistades" lligades a la producció de gèneres més canònics. Això és el que mostren les avaluacions entusiastes dels alumnes de l'Óscar Altide havent creat un rap contra la violència de gènere amb un llenguatge informal menys rígid, amb els recursos lingüístics propis dels joves. I és que el rap dóna veu als alumnes i els empodera textualment i lingüísticament.

La introducció d'un nou gènere discursiu target a l'aula (el rap) genera expectatives noves i això incideix en la motivació de l'alumnat.

El rap esdevé un element de sorpresa als tallers d'E. Moore i M. R. Garrido, "que tenien com a objectiu trencar amb l'ensenyament tradicional de la llengua estrangera", o és motor de la motivació als tallers del famós raper P. Llonch, impartits a l'INS Lluís de Peguera.

Un element que el rap porta a les aules és la naturalitat de les pràctiques lingüístiques híbrides i multilingües. L'etnografia de Víctor Corona amb artistes llatinoamericans afincats a Barcelona menciona que aquests joves integren paraules en català en les lletres. També hi ha moltes cançons amb alternança de llengües, en les quals cada "gall" o cantant usa una llengua diferent, en una espècie de diàleg escenificat entre cultures i parles. És una marca identitària que deixa constància de les trajectòries sociolingüístiques de cada individu. Precisament per això, El Meswy/J. Magro argumenta la importància que té reconèixer a les aules la varietat lingüística del MC (el Mestre de Cerimònies, gall o cantant), sense escollir especialment aquelles que estan més estandarditzades perquè són, precisament, les que tenen més prestigi en les classes més cultes. Aquesta recomanació busca l'empoderament a través del reconeixement lingüístic: Yo no recomiendo EXCLUSIVAMENTE MCs cuyos rasgos lingüísticos se alejen de las VARIEDADES  estigmatizadas por la Sociedad  mainstream,  los   que  se  usan  con  naturalidad en los Barrios, pues estas VARIEDADES otorgan prestigio, a TRAVÉS de la credibilidad, al que las usa de manera natural en el mercado lingüístico del Hip-Hop y son las que los estudiantes suelen traer de casa y que, al reconocerse, les empoderan. (El Meswy/J. Magro) El rap també s'empra com a recurs pedagògic per reptar les normes monolingües a les aules. En l'experiència de Moore i Garrido, els alumnes han d'identificar les varietats lingüístiques (francès, àrab, l'anglès, etc.) que empren cantants de rap d'àrees geogràfiques molt diverses, incloent-hi varietats no estàndards com l'spanglish i el crioll haitià. D'aquesta manera, entren a l'aula idiomes extracurriculars, la diversitat lingüística esdevé una realitat "normal" i en la fase d'escriptura o de producció de lletres de rap el plurilingüisme es converteix en un recurs d'expressió. Així ho expliquen les autores: Encoratgem els alumnes a utilitzar els seus repertoris plurilingües i, per tant, pràctiques translingüístiques, en la construcció dels raps, i de no deixar-se inhibir per les normes de l'anglès estàndard i monolingüe. El rap també porta a l'aula el valor de la parla com a mode de creació i aprenentatge, en un context escolar que s'ha centrat tradicionalment en la lletra. A la recerca de Medina, a Primària, l'oralitat esdevé un element de reforç de l'idioma anglès, a través de la pràctica del ritme, l'accent i l'entonació. A la recerca d'Altide hi ha una seqüència del procés de creació de rap que treballa en concret la cohesió entre contingut, trets suprasegmentals (entonació, velocitat, volum, etc.) i el llenguatge no verbal. D'altra banda, tant a les recerca de Moore i Garrido com a la d'Aliagas i Fernández, l'execució oral del rap, en forma d'actuació, exhibició o concert, és el moment que dóna sentit a l'escriptura perquè se situa en un context social i comunicatiu autèntic. Saber que "diràs" o "cantaràs" el text oralment aporta la consciència d'un receptor i també pot estimular actituds de protecció de la pròpia identitat (fer-ho bé perquè no se n'enriguin i perquè m'apreciïn més). En concret, a la recerca d'Aliagas i Fernández l'escriptura es planteja com un procés híbrid entre la redacció i l'oralització, un dinamisme simbiòtic que contribueix a allò que Pau Llonch anomena "un procés de deselitització de l'escriptura a les aules". La lectura i la reflexió crítiques són també presents en la pràctica d'escoltar i produir raps. Llegir críticament els raps, en el sentit d'adonar-se de la ideologia i del posicionament del cantant (Cassany 2006), és una activitat implícita en algunes de les recerques d'aula. Per exemple, els alumnes de l'INS Quatre Cantons reflexionen sobre la violència de gènere i tots els de l'INS De Peguera, que tenen llibertat per crear el rap que vulguin, trien temes socials, ideològics o polítics. En concret, els tallers que El Meswy feia a joves del barri del Bronx de Nova York precisament intentaven estimular la capacitat crítica en l'escriptura amb la pràctica de la pluja d'idees i l'estimulació de la creativitat. Aquest ús del rap fins i tot ha arribat a les aules universitàries, tal com explica El Meswy/José Magro, que utilitza lletres de rap a les sessions d'espanyol com a llengua estrangera. No són tampoc menyspreables les aportacions del rap a l'educació literària. Seguint Aliagas i Fernández, el rap esdevé un "pont" per apropar la poesia als alumnes. Als seus tallers, Pau Llonch treballa les relacions entre poesia i rap des de dos plans: la lectura interpretativa (quan analitza col·laborativament amb el grup classe algunes lletres des del punt de vista dels efectes retòrics) i des de l'escriptura (quan els alumnes escriuen i posen en pràctica recursos tradicionals del llenguatge poètic, com l'al·literació, la metàfora o la personificació. Diversos articles del monogràfic fan palesa la importància de la col·laboració interdisciplinària entre docents o del caràcter interdisciplinari del rap. Així, l'experiència desenvolupada a Primària (Medina) és un projecte de les assignatures de Música i Anglès. També és interessant la col·laboració amb agents socials com els artistes de rap (El Meswy o Llonch): aquí el rap connecta l'aula interior amb el món a través de per- sones que porten noves maneres de pensar, escriure i actuar al context de l'aula, però venint de fora. En definitiva, el rap és viu i té una força inusitada per aprendre, prendre consciència de les nostres realitats, treballar en equip i entusiasmar els joves aprenents, amb música, poesia, literatura, llengües i educació crítica. Esperem que aquest monogràfic sigui només un primer tast d'un camí més llarg i fecund.   Daniel Cassany Universitat Pompeu Fabra Article recuperat del número 391 de la revista Perspectiva Escolar (Gener-febrer 2017): El rap entra a l'aula