Governs que s’adapten i governs que reaccionen a l’assetjament
Data publicació:
04/06/2014
Autor:
Rosa Sensat
OPINIÓ
Montse Benlloch
Una de les raons per les quals Finlàndia s’ha convertit en un model universal pel que fa a l’educació és el ferm compromís de l’Estat finés amb les polítiques educatives. No fa gaires dies vam saber per la premsa de la implantació d’un nou programa anomenat KiVa per a prevenir l’assetjament escolar (no és el primer, ni serà el darrer). Com solen fer els països nòrdics, la dita implantació ha estat a posteriori d’un assaig i avaluació del programa per assegurar-ne la seva eficàcia.
Naturalment es tracta d’un projecte sistèmic, implicant l’escola, les famílies i la comunitat, i per tant va molt mes enllà del tractament individualitzat dels infants implicats en l’assetjament.
En el nostre país estem molt interessats tant per assegurar l’educació emocional i en valors, i també per evitar la violència de gènere. La Generalitat realitza periòdicament una enquesta entre els alumnes per
assabentar-se de la qualitat de la convivència a les aules (ho trobareu cercant a Google: Informe de
l’Enquesta de Convivència Escolar i Seguretat a Catalunya). L’Informe presenta els resultats d’una enquesta passada a alumnes entre 8 i 18 anys (durant el 2011/12) i els compara amb els obtinguts el 2001/02 i al 2006/07. S’ha realitzat a alumnes d’entre 12 i 18 anys.
Les dades són molt interessants i aquí no podem comentar-les en profunditat, però és evident un cop més que les dades es poden llegir de forma optimista o pessimista segons l’enfocament que es vulgui donar. Mirem una sola dada. Versió optimista: el 74,9% d’alumnes no percep cap maltractament en el grup classe. Pessimista: el 25% restant cal entendre que està compost pels qui pateixen l’assetjament o mal tracte entre iguals i pels que en són testimonis. No sabem en quin grup se situen els maltractadors,
tot i que sospitem que poden estar en el grup del 75%.
L’informe mostra certa satisfacció en constatar que no hi ha moltes diferencies en els resultats obtinguts entre les tres edicions, encara que subratlla que la percepció de la importància de les agressions ha
augmentat en aquest darrer any. Aquest resultat també sembla presentar-se com a tranquil·litzador: no hi ha canvis importants.
Podem preguntar però, què fa la Generalitat, sabent que des de fa 12 anys hi ha una quarta part dels escolars que sofreixen d’una manera o altre l’assetjament. Podem preguntar-nos què fa per a trencar aquesta rutina perversa.
Doncs la Generalitat, el que fa és donar consells en forma d’un protocol (http://www20.gencat.cat/portal/site/familiaescola) en el que tot i plantejar-se com a objectiu la necessitat de prevenir l’assetjament, només inclou bones paraules sovint centrades
en la víctima i la seva família.
Montse Benlloch