Heike Freire: “Una educació més verda requereix recuperar la naturalitat”

Per una educació més verda, Heike Freire proposa fer un canvi de perspectiva. Sortir de l’oposició camp-ciutat, «que és molt interessant però que és una construcció cultural més», i situar-nos en una altra lògica relacional: la de la trobada. «La natura és arreu, dins i fora de nosaltres. Es pot viure al camp sense estar connectat a la naturalesa, i viure en llocs més urbanitzats i tenir-la més present.» Psicòloga i filòsofa de formació, és experta en infància i educació, i una de les seves primeres investigacions es va centrar en la situació de la infància avui. La psicòloga va constatar que «la nostra civilització s’ha anat allunyant cada vegada més de la forma de viure, sentir, pensar i descobrir del medi natural.» «Fa poc vaig visitar un projecte que, des de fa molts anys, treballa l’educació ambiental. L’educador estava assegut amb una cabra al davant, i al seu costat hi havia tota una fila d’infants. L’adult els agafava un per un i els asseia a la seva falda, i els agafava de la mà perquè toquessin la mamella de la cabra. Així amb tots. I això pot ser contacte amb la natura però de natural no en té res.» Som cada vegada més artificials? «Efectivament, molt més artificials.» Freire assegura que l’educació actual és molt mecànica —més que orgànica—, controladora i intervencionista, i exposa que les persones que eduquen han de fer un pas enrere. «Necessitem un decreixement pedagògic, perquè constantment estem conduint els infants sobre com es fan les coses i imposant-los què està bé i que malament.» I una de les formes que suggereix per fer tornar la natura a l’escola és afavorir la fluïdesa. «Hem de retornar la fluïdesa als espais i a les relacions. Es tracta de prendre’n consciència per fer-li més lloc i generar espais més permeables. Renaturalitzar-nos.» Per Freire, l’educació verda s’ha d’entendre en un doble sentit. L’apropament a l’entorn natural és important «perquè la natura afina els nostres sentits», però l’educació també ha de «crear subjectes amb consciència ecològica, que és la consciència de la interdependència i de la sensibilitat pels altres éssers». I per fer el pas enrere «els educadors hem de mirar dins i replantejar quina relació establim amb els infants, perquè els infants també són naturalesa». Davant la pedagogia de la didàctica, els objectius i la relació de dominació que estableix l’adult amb l’infant, Heike Freire assegura que en un entorn més natural i naturalitzat «desenvolupem una mena de metacapacitats que tenen a veure amb la sensació de llibertat, risc, confiança… que no es poden aprendre en cap altre lloc. La naturalesa iguala i trenca amb totes les jerarquies perquè ens relaxa i permet connectar des d’un altre lloc d’interdependència i comunitat». Així, segons Freire, l’apropament al medi natural va més enllà de la qüestió física: es tracta també d’una actitud, que comença per recuperar la naturalitat en un mateix, en els espais i en els vincles que s’estableixen.