La formació no es dona ni es rep: s’autoconstrueix

Ja fa més de cent anys que els mestres que practicaven l’anomenada «educació activa» partien del principi que «únicament l’experiència pot crear aprenentatge», que «no pot existir educació sense experiència, sense activitat de l’educand». Aquest és un dels principis que ha sonat amb més força aquests darrers anys, que tant s’ha parlat i debatut sobre innovació educativa. I se n’ha parlat a bastament (potser més que practicat) tot posant el focus en l’aprenent, en l’infant, en l’estudiant…

Entenem que no hi ha aprenentatge, no hi ha formació continuada, si no hi ha l’apoderament dels mestres, si no hi ha la presa de consciència que som els protagonistes del nostre aprenentatge i de la nostra formació.

Però no s’ha posat el mateix èmfasi, potser, quan l’aprenent és el mestre, el professor… Entenem que no hi ha aprenentatge, no hi ha formació continuada, si no hi ha l’apoderament dels mestres, si no hi ha la presa de consciència que som els protagonistes del nostre aprenentatge i de la nostra formació. I que aquesta formació no és només individual, sinó també col·lectiva, perquè és també una responsabilitat de l’equip on treballem i dels grups i xarxes amb qui ens relacionem. Si pensem que és important que «l’alumne sigui el centre de l’aprenentatge», per què no ho apliquem a la nostra formació? Sabem que no podem esperar solucions simples, ni receptes màgiques que ho resolguin tot, sinó que ens cal treballar per formar-nos. Aquesta formació continuada, autoconstruïda, que podem anomenar formació realista, es fonamenta en els principis següents:

• El punt de partida són les preguntes que provenen de la pràctica docent.
• Hi ha una reflexió sistemàtica.
• L’aprenentatge és un procés social i interactiu
• Els mestres en formació són persones amb una identitat pròpia

D’aquests principis se’n deriva un plantejament que es basa en l’aprenentatge a partir de les pròpies experiències: en les observacions del professorat, en els seus pensaments i en els seus sentiments en relació amb situacions concretes, i en les necessitats i interessos de cada realitat i context. Aquesta formació realista ha de tenir en compte tres eixos que guien aquest procés formatiu: pràctica, reflexió i teoria. A partir de la pràctica i amb una observació sistemàtica, plantegem interrogants, qüestions que necessiten una millora o una solució… A partir de la reflexió busquem el sentit, més que un model, i això ens fa anar més al fons, per respondre preguntes i fer-nos-en de noves… Aquesta reflexió, allunyada de la passivitat, ens porta a l’acció perquè és generadora i creativa… En definitiva, és una reflexió necessària, sense la qual no hi ha canvi ni transformació educativa. Amb la reflexió sistemàtica se’ns obren reptes: què necessitem, què volem canviar, per què, com podem fer-ho… Per a molts dels reptes que se’ns plantegen hem de cercar les respostes fora de l’escola. És el moment en què hem de sortir a buscar respostes o solucions en la teoria. Una teoria que pot tenir formes diverses: referents pedagògics, articles, llibres… Aquí també hi trobem la importància i l’interès de l’actualització científica i didàctica que necessitem els mestres, però sempre aplicada a un repte o a una necessitat específica, perquè sigui rellevant i tingui sentit…

Sabem que no hi ha millora de la pràctica sense reflexió, però tampoc reflexió i formació sense teoria i una pràctica concreta.

També podem trobar una «teoria», una font d’inspiració, en el contrast i en l’intercanvi d’experiències amb mestres i escoles de realitats similars o diferents… Un cop hem cercat les respostes al nostre repte, hem de tornar a la pràctica i aplicar els canvis en funció de les nostres necessitats i del nostre context. I tornem a començar! Perquè aquesta formació realista no s’acaba mai! Pràctica, observació, avaluació, perquè tornin a sorgir nous reptes de millora i de canvi. Sabem que no hi ha millora de la pràctica sense reflexió, però tampoc reflexió i formació sense teoria i una pràctica concreta, i per això és imprescindible un equilibri entre aquests tres eixos. I per anar fent aquesta formació realista, autoconstruïda, tenim molts moments al llarg de l’any. Els equips docents, els claustres, que han de ser un dels espais on la formació autoconstruïda tingui més protagonisme, però també l’intercanvi en les xarxes amb altres escoles i instituts, en grups de treball específics que tracten i estudien temes concrets… I l’Escola d’Estiu! Una Escola d’Estiu que té com a objectiu apoderar els mestres… Una escola d’estiu on tothom aprèn: aprenem els uns dels altres i la frontera entre formador i aprenent es difumina, tal com volem que passi a l’escola. Tothom aporta i tothom rep, tothom és protagonista del propi aprenentatge i tothom construeix coneixement, comparteix recursos i expertesa per avançar plegats.  Així que ja ho saps: a l’Escola d’Estiu no trobaràs receptes, perquè sabem que la formació dels mestres no es dona ni es rep, sinó que s’autoconstrueix. I tu què en penses? Si vols en parlem aquest juliol, en aquesta 53a Escola d’Estiu.