Les criatures durant el temps de vacances escolars

… que estiguin acompanyades tot l’any, sigui quina sigui la seva condició social i la seva situació familiar. Han arribat les vacances escolars, llargues o curtes segons el punt de mira de cadascú. Les tasques educadores no fan vacances; fa vacances l’escola, però continuen actuant totes les persones implicades en les xarxes associatives, culturals i socials dels territoris; els familiars, les monitores, els amics, amigues, companys, companyes, els esplais, les biblioteques, els aparells digitals, els carrers, els camps, els camins, les muntanyes, la natura, amb plantes, roques, animals… El JOC és el més important de tot allò que poden fer les criatures. Joc lliure, independent, no dirigit, sense adults, però que se sentin acompanyats, que sàpiguen sempre on hi ha els seus adults de referència. Amb un mínim d’horari fix (hora dels àpats, del bany, de llegir…), un mínim de rutina, no haver de pensar en tot moment què volen fer. Avui dia la majoria vivim en entorns ciutadans, no és fàcil jugar al carrer com a mitjans del segle passat. Ens agradaria que, com insisteix el pedagog Tonucci i com alguna ciutat ha dut a terme, es pogués passejar tranquil·lament pels carrers i jugar-hi. Als centres urbans intenten pal·liar la manca d’espai per al joc de les criatures amb parcs infantils; són parcs un xic artificials, amb aparells i sorrals… que van bé però hi manquen els matolls, els marges per amagar-s’hi, arbres per enfilar-s’hi, hi ha poc espai verge… Aniria molt bé més contacte amb la natura (garantia de salut mental i física), sense artificis, que la canalla s’embrutessin, es donessin algun cop, alguna rascada… La manca de relació directa amb els elements naturals és un handicap per a una educació sencera.

No podem oblidar la importància del joc per aprendre, per créixer, per ser feliços

No podem oblidar la importància del joc per aprendre, per créixer, per ser feliços, com a prevenció per a comportaments disruptius o violents en l’adolescència i l’edat adulta. Per tant, sense DEURES ESCOLARS, la qual cosa no impedeix promoure activitats interessants, de relació amb altres persones, amb animals, amb arbres i  plantes, amb espais de la ciutat… descobrir allò que durant els dies lectius no es pot fer, una àmplia oferta d’activitats sense dependre dels mòbils. Però no podem perdre de vista la necessitat del joc autònom, sense adults, sense dirigismes… que puguin fer entremaliadures, que dèiem abans, que puguin fer coses que tenen prohibides en altres moments, que puguin desobeir. Tota la comunitat educa, cert, tots els espais i moments poden ser educadors, però val la pena mantenir una certa distinció. Hi ha esplais i famílies que amb la idea de mantenir l’educació continuen animant els infants a fer tasques escolars, i alguns tenen deures escolars que els han posat des de l’escola. Com són aquests deures? Repetitius, per assegurar els aprenentatges, o creatius per investigar coses noves? Per recuperar matèries que en diuen no assolides? Per omplir el «llarg» temps de vacances? Perquè no perdin el ritme escolar?… Excuses que només satisfan mestres i familiars que creuen que aquest és un entreteniment útil per a les seves criatures. Quants deures escolars no es revisen al setembre? Quants treballs d’estiu són avaluats o comentats en iniciar el nou curs? Em consta que no tots els infants que han fet els deures reben el retorn dels mestres de l’escola o institut que els ha encarregat.

Esplais i familiars tenen la seva tasca educadora: no cal, i millor que no ho facin, que donin continuïtat als treballs escolars; aquests són per fer a l’escola. En temps de vacances l’educació passa per altres paràmetres. Els adolescents encara necessiten més temps per a ells, sense excessius controls, per fer el que vulguin, per perdre temps, per avorrir-se si volen… caldrà oferir-los la possibilitat d’activitats que els interessin, que les puguin fer en grup…

Esplais i familiars tenen la seva tasca educadora: no cal, i millor que no ho facin, que donin continuïtat als treballs escolars; aquests són per fer a l’escola Exploraran allò que està prohibit (importància de desobeir!), voldran conèixer més el seu cos i el d’altres, viure noves experiències que ens poden semblar fins i tot perilloses… des d’una distància prudent podrem fer-ne el seguiment, podrem continuar orientant-los i ajudant-los… ells i elles sabran que hi som, que poden comptar amb els adults de referència quan els necessitin, quan vulguin refugiar-s’hi una estona, quan vulguin tornar a sentir-se infants… els dies de vacances poden gaudir de més temps per a les relacions amb els seus grups d’amics i amigues i amb els seus adults, poden tenir més temps per enamorar-se i desenamorar-se… més temps per créixer, per rebel·lar-se, per patir les ganes i les pors de fer-se grans, d’arribar a ser persones adultes. Els grans, pares i avis amb infants o adolescents, també podem gaudir de més temps, de més tranquil·litat per estar, per compartir, per escoltar, per expressar que els estimem, per posar límits, que és una altra expressió d’estimació, per demostrar clarament que estem al seu costat, lluny o a prop, però que ens poden sentir a tocar de les seves necessitats. La realitat, però, és força complexa. Ens trobem amb una diversitat de famílies, de criatures, de situacions socioeconòmiques, culturals…: no podem donar consells vàlids per a tothom. Hem de tenir en compte aquelles llars on els adults no tenen vacances o bé estan a l’atur. Aquelles llars que no poden fer cap sortida del barri, del poble… que s’han de conformar amb el que ofereix l’entorn immediat. Al nostre país, i a tot el món, hi ha una gran diversitat de situacions familiars. Hi ha famílies que estan demanant jornada escolar compactada a primària perquè afavoreix la conciliació familiar; no es viu de la mateixa manera en entorns rurals que urbans; hi ha famílies que mantenen les relacions de tota la família extensa com a l’època dels meus avis o besavis (s’hauria d’evitar, però, carregar amb excessives responsabilitats les àvies i avis)… però també trobarem famílies pobres malgrat que tenen alguna mena de feina precària i mal pagada; famílies nouvingudes en sentit estricte, que acaben d’arribar al nostre país amb la il·lusió de millorar la vida dels seus infants i d’elles mateixes. Famílies que viuen en barraques o assentaments (una paraula que sembla políticament correcta i que amaga la dura realitat); famílies desnonades, amb els traumes que han hagut de suportar, i amb uns infants als quals no s’ha respectat l’interès superior del menor que reconeixen les lleis. Aquesta enorme variabilitat l’haurem tingut en compte al llarg dels períodes lectius per atendre bé totes les criatures, i d’alguna manera haurem de seguir atenent-la durant les setmanes de vacances. I segurament caldrà esmerçar recursos públics per arribar a totes les necessitats, per aconseguir que les criatures estiguin acompanyades tot l’any, sigui quina sigui la seva condició social i la seva situació familiar. Amb la intervenció de persones alienes a l’entorn familiar caldrà ser curosos, i s’haurà de procurar que estiguin el màxim de temps possible amb els adults amb qui conviuen habitualment. Totes les famílies, malgrat les situacions que visquin, tenen capacitats i competències per fer la seva tasca educadora. Hem de confiar-hi. Educar implica confiar. Molt bon estiu!! «La importància de desobeir». http://diarieducacio.cat/blogs/rosasensat/2017/03/02/la-importancia-de-desobeir/