«No hem de confondre l’equip de l’escola amb un grup d’amics i amigues»

Durant la Jornada d’Educació Infantil de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, que va tenir lloc el passat dissabte 30 de juny, els professionals de l’educació, Carles Gràcia, Èlia Martínez-Cava i Sílvia Morón –i moderat per l’educador l’italià Gino Ferri–, han debatut sobre els encerts i els malentesos que existeixen en el paper que ha de tenir l’adult en els infants, en un debat on també ha participat el públic assistent a la Jornada. Després del debat, el titellaire i autor Mariano Dolci ha parlat sobre la presència i les absències que hauria de tenir l’adult en el desenvolupament dels infants, fent especial menció a aquestes últimes.

Encerts i malentesos en el paper dels adults A la taula rodona s’han tractat aspectes tals com la idea de l’infant capaç i competent, el paper de l’adult, i s’ha discrepat sobre la veritable necessitat i/o obligatorietat de l’escola bressol i l’acompanyament que es fa de l’infant. Però un dels punts amb més rellevància ha estat la importància que han donat a l’equip docent, «el principal motiu per poder valorar la qualitat d’una escola». Així, la professora Sílvia Morón ha posat èmfasi en la necessitat i la importància fonamental que hi hagi un bon equip docent. Segons ha explicat, la qualitat de l’escola és determinada per la presència activa i intensa d’aquest equip. Des del punt de vista individual, cada docent hauria d’utilitzar l’escolta activa, la seva experiència –tant personal com professional–, la seva intuïció i compartir els seus coneixements. Ha analitzat, també, que la formació del treball en equip, actualment, se centra a fer, i no tant a pensar. «L’equip té unes hores de reunió on sobretot hauria d’estar molt present l’espai de reflexió, no només el de l’acció», ha argumentat. En aquesta línia, Carles Gràcia ha explicat que no es pot anar enlloc de manera individual, sense que hi hagi un debat o una reflexió, i que el mestre docent hauria de dedicar-se «exclusivament» a escoltar. «Si no saps escoltar un infant de vuit mesos, potser vol dir que no és la feina de la teva vida». «El verb no és ensenyar, transmetre o formar. El verb és escoltar, perquè li dona a l’infant la qualitat de persona», ha afegit Gràcia. Èlia Martínez-Cava ha reforçat aquesta idea quan ha explicat que quan s’està treballant en equip els docents «ens dediquem a organitzar el carnestoltes o la castanyada, però no al que és autèntic, que és poder debatre i discutir sobre l’observació del desenvolupament de l’infant o de les relacions entre els nens i nenes», com per exemple quan demostren empatia entre ells, ha explicat. Així, valora molt positivament poder parlar, aprofundir i debatre en equip qüestions importants com ara la interacció amb els infants. En aquest moment, el públic assistent ha intervingut per parlar de la possibilitat que als mestres els falti «humilitat i capacitat d’autocrítica», un aspecte amb el qual els participants de la taula rodona han estat completament d’acord. El públic ha exposat que des de fa anys s’estan fent coses malament i que és necessari crear un espai de debat on es pugui dialogar. Així, Morón, per exemple, considera que s’haurien de fer observacions creuades entre mestres per tal d’analitzar i observar el que s’està fent bé i el que s’està fent malament i on hi hagi un espai perquè els mestres es puguin qüestionar entre ells. A més a més, Morón ha volgut debatre sobre el que, per ella, és un dels eixos essencials a tenir en compte: la responsabilitat ètica del mestre. Com explica, l’equip té un compromís compartit amb l’escola pública i amb el projecte escolar definit. «Estem en una oferta pública pagada pels ciutadans i tenim una responsabilitat ètica amb la democràcia i les famílies. No em puc donar el permís de no fer el que toca fer, i l’equip és qui ho ha de marcar», ha explicat la mestra. «A vegades els equips tenim por dels enfrontaments, però s’hi ha d’anar». Martínez-Cava considera que és essencial tenir present que no s’ha de confondre el que és l’equip de professors i docents d’una escola –de bressol, primària o secundària– amb ser amics i amigues. «Un equip d’escola no és un grup d’amics i amigues», ha assegurat. «Un equip docent és un grup que tenim un lligam per tirar endavant un projecte. Som un grup de professionals, però no som un grup d’amigues», tot i que a vegades, ha reconegut, aquest límit «ens el saltem i el confonem». La presència i l’absència de l’adult que necessita l’infant               Després del debat ha estat el torn de Mariano Dolci. D’entrada, l’italià ha considerat que l’absència de l’adult és una funció positiva, tot i que ha reconegut que s’hauria de seguir explorant en aquest àmbit. Dolci ha exemplificat el seu argumentari amb figures com la del pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, que, com ha recordat, observava a partir del joc de la bovina que el nen es formava una idea de la mare gràcies a la seva absència, o que en línies generals l’analista té molt més interès pel que no diu el pacient que no pas pel que diu. A més, ha parlat de la figura dels poetes i escriptors, que molt sovint tenen la necessitat de dir coses que no diuen, ometre algunes parts i fer funcionar el cervell del lector. Finalment, també ha fet referència a la pedagoga Maria Montessori, que interpretava la demanda de l’infant quan deia «ajuda’m a fer-ho tot sol». «Tot això és perfectament aplicable al concepte de relacions educatives», ha assegurat. El titellaire ha explicat que hi ha gran quantitat de jocs i activitats que ens ajuden a entendre objectivament la funció de l’absència, com per exemple l’activitat de jugar amb ombres. «L’ombra és l’absència de la presència». Jugar amb les ombres vol dir, segons Dolci, familiaritzar-se i ser més destre amb les absències. En aquest sentit, el mestre, absent, «pot ajudar a entendre, fer preguntes i posar dificultats que compliquin el joc. Si els infants no arriben a entendre que l’oreneta s’està movent perquè els planetes giren, no passa res, ja ho entendran, però el que importa és que facin les seves teories». Encara ara, però, Dolci reconeix que no és fàcil saber quan s’ha d’intervenir i quan no s’ha d’intervenir. «És difícil trobar el moment per intervenir en aquella pregunta que pugui animar a seguir recercant. És difícil perquè a vegades veiem que falta molt poquet, que amb una empenteta ja trobarien la solució, però és en aquells moments que ens hem d’abstenir». Ha assegurat, però, que, al contrari, quan els infants estan entossudits a fer una cosa i no acaben de sortir-se’n potser allà sí que convé donar una empenteta.