Quan els adolescents ens recorden el seu encant i fan veure que no ens necessiten

El mes de maig, les llibreries acolliran un llibre en el que he condensat, amb lleugeresa lectora, quatre llargues dècades de vida professional adolescent (“ESTIMA’M QUAN MENYS HO MEREIXI... PERQUÈ ÉS QUAN MÉS HO NECESSITO”. Una guia per a pares i mestres d’adolescents ). Un text escrit amb voluntat de relleu, de deixar la “ploma” als joves professionals que venen darrere i poden mirar-se els mons adolescents amb molta més curiositat i proximitat que jo. He escrit aquest llibre perquè la seva lectura creï més adults apassionats (si més no a estones) per estar al costat dels nois i noies adolescents, sent útils en vides que cada dia ens poden sorprendre. No és un relat sobre nois i noies que volen estar sols sinó́ sobre adolescents que ens necessiten, volen tenir persones adultes al seu costat amb la distancia adequada, flexible i canviant. Però, perquè això sigui possible, hem de tenir present que no els podem educar de qualsevol manera. Recordaré alguns criteris que he resumit a l’epíleg del llibre:

No eduquem perquè madurin sinó perquè siguin adolescents de vides en positiu

En primer lloc, han d’aprendre a ser adolescents i a gestionar la pròpia adolescència. No ens dediquem a prevenir res. Però̀ quan aprenen a gestionar la felicitat, esdevenim una moderada dosi de principi de realitat. Fem possible que practiquin l’autonomia i que s’equivoquin. Responem a les seves conductes fent que es tornin responsables.   No traspassem cap tradició́ sinó que eduquem en valors Descobrim amb elles i ells que existeixen altres finestres per mirar el món. Tenim cura que descobreixin l’ètica pròpia de l’adolescència, la que pot donar sentit a tot allò̀ que ara han de viure. De passada, les seves adolescències ens haurien de servir per tornar a ser sincers amb nosaltres mateixos (que som experts en la hipocresia i la incoherència). Per saber com són, tan sols cal obrir els ulls a casa o a classe una estona cada dia. No ens ha d’estranyar que la normalitat activa, de cada dia, dels nostres personatges en obres, sigui dedicar-se a la confrontació́ (especialment amb nosaltres), tenir els iguals com a primera referència, estar entre emocions impredictibles i sentir-se impulsats a tota mena de descobriments. En la seva construcció́ nosaltres posem les bastides i les xarxes però̀ no podem dibuixar els plànols.

Adolescents a Nova Zelanda. Foto: Jaume Funes

No, encara no s’han tornat cínics perquè les seves són unes vides plenes de primeres vegades. Sortosament, són immadurs. En cas contrari, serien conservadors abans d’hora i no tindrien futur en un món en canvi permanent. No estan bojos (o no podem pensar que ho estiguin), però també s’ho passen malament. La nostra feina hauria de consistir a descobrir els seus malestars, reduir les contradiccions que els provoquen i cercar formes sensates d’ajuda. No coneixem prou una part significativa de la seva adolescència digital, virtual, en xarxa. Hem de desconnectar les alarmes i pensar com s’educa en contextos en què tot no és presencial, però és igual de real i intens. La llista de “consells” educatius és molt més llarga (de fet he tingut que escriure tot un extens capítol amb el títol de “Però com s’educa aquests adolescents?”). M’acabo d’adonar, però, que, com a bon adolescent, he escrit tot un seguit de paràgrafs que comencen per «no». Deu ser perquè̀ en sé més sobre el que no cal fer que sobre allò̀ que hem de fer. O potser perquè̀ les formes d’atenció́ en positiu van canviant amb el temps, en una societat accelerada en què majoritàriament ells i elles es belluguen com si no passés res. Una vegada més he de recordar que ocupar-se dels adolescents suposa fonamentalment tornar a aprendre gramàtica. Saber de nou com es conjuguen els verbs irregulars mirar, veure, observar, escoltar, preguntar. Les mirades, però, han de poder acollir i les preguntes no tenen res a veure amb un interrogatori. Ara, podreu trobar a les biblioteques un nou manifest adolescent. Si acabeu llegint-lo, vigileu. Esta escrit per seduir-vos a seduir-los. Aconseguir que estigueu disposats a acompanyar vides adolescents. Jaume Funes Psicòleg, educador i periodista. És membre de la Junta Rectora de Rosa Sensat.    

Les opinions i els comentaris dels autors i col•laboradors de la secció d'opinió són lliures i personals. L'Associació de Mestres Rosa Sensat no es fa responsable dels mateixos, ni tampoc de l'ús que puguin fer tercers dels articles publicats.