Una escola compromesa per una educació en temps d’incertesa. Conclusions del Tema General de la 55a Escola d’Estiu de Rosa Sensat

[pdf-embedder url="https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2020/07/CONCLU-FINAL-2.pdf" title="CONCLUSIONS 55 ESCOLA ESTIU"]   Manifestem el compromís de l’Associació de Mestres Rosa Sensat per contribuir a fer possible el dret a una educació més justa i més humana, des de l’educació pública. Els principis i les idees que presentem van més enllà de concrecions de cara al curs que ve, i són l’horitzó que ens fa moure i perseguir la utopia des de la incertesa.  Aquestes idees s’agrupen en quatre principis: 

1. Els infants i joves tenen dret a l’educació i l’han de poder exercir.
2. Necessitem un equilibri entre les mesures de seguretat i un entorn educatiu ric i de qualitat, tot atrevint-nos a aprendre sobre la marxa. 
3. Defensem l’educació pública, per garantir que tots els infants tinguin les oportunitats educatives que necessiten.
4. Treballem per una escola renovada adequada a la realitat d’una societat diversa, complexa i canviant i amb mestres valents i compromesos.

1. SALUT, SEGURETAT I INCERTESA Estem davant d’una situació epidemiològica canviant i és imprescindible reconciliar-nos amb l’imprevist i educar en i per a la incertesa. Necessitem un equilibri entre les mesures de seguretat i un entorn educatiu ric i de qualitat. Els infants i els joves han de poder anar a l’escola per exercir el dret a l’educació. Els temps són imprescindibles, però els espais canviants, i això topa amb moltes incoherències en l’aplicació de mesures per prevenir la Covid, que en el cas de les escoles han estat més rígides que en altres establiments. Per exercir aquest dret hi ha d’haver una part lectiva i una part convivencial: que puguin jugar, interactuar amb els altres companys i amb els educadors, i també considerar el possible risc per als mestres, que han de tenir un cert grau de protecció. Els col·lectius més vulnerables, els col·lectius de risc, les famílies que treballen, necessiten que les escoles estiguin en funcionament.  L’activitat escolar ha d’estar normalitzada, minimitzant i alleugerint els protocols, basant-nos en les certeses científiques. Hi ha d’haver contacte interpersonal, traçabilitat, mesures higièniques, i moltes activitats a l’aire lliure. El treball coordinat i la col·laboració dels professionals sociosanitaris amb els educadors serà un pas important per a aquest equilibri. Caldrien «menys normes i més criteri». Hi ha d’haver un punt de desobediència, per adaptar i ajustar amb seny i sentit comú les normatives i protocols a la realitat de cada escola, a cada context. Si hem d’esperar que ens diguin el que hem de fer, no farem res, la Covid no ens pot anul·lar la capacitat crítica. La por està molt present en aquesta pandèmia i en la presa de decisions. És important saber conviure amb el risc, la incertesa i les pors en l’àmbit educatiu, per prendre decisions sensates i que la por no ens paralitzi. Superem, doncs, la por i vivim la incertesa com a valor educatiu, i tinguem la imaginació com a recurs imprescindible per generar i crear nous espais. A l’escola acompanyem des del present, amb confiança, cooperació, optimisme i raons per viure.   2. ELS DRETS DELS INFANTS I JOVES PRIMER Els drets dels infants i joves estan en primer lloc, i això comporta considerar les seves perspectives i les seves necessitats, tot comptant amb la seva participació en la presa de decisions. Perquè els infants puguin exercir la seva llibertat treballarem de manera coordinada per una xarxa pública d’educació que comprengui l’escola i el temps lliure. Una oferta diversificada, flexible i plural on convisquin diferents models pedagògics i organitzatius és la garantia per compensar les desigualtats socials i personals, de gènere, d’accés a la cultura, d’ètnia i biològiques. Durant la crisi, hi ha hagut una redescoberta mútua entre famílies i escola. Aquestes relacions s’han de continuar mantenint, perquè són un vincle essencial, cadascú té deures i drets diferents en l’acompanyament dels infants i joves. La revisió constant del paper de l’adult és indispensable perquè els infants esdevinguin crítics i puguin autoregular-se i fer-se conscients dels seus processos. Un dels principis essencials és «l’interès superior de l’infant», recollit en la Convenció dels Drets de l’Infant de 1989. La nova educació pública es fonamenta en una imatge positiva de l’infant, i potencia l’autoestima de cada un dels infants que la formen. Així doncs, l’infant, la seva cura i benestar han de passar per davant de qualsevol mètode i objectiu acadèmic. És imprescindible comptar amb la participació dels infants en el diàleg i la presa de decisions per a la construcció de l’escola d’avui, per fer de l’escola un lloc interessant per a les persones que l’habiten: infants, mestres i famílies.    3. DEFENSA DE L’EDUCACIÓ PÚBLICA Defensem una educació pública en la qual l’Administració garanteix un sistema educatiu que d’una banda assegura les oportunitats educatives que tots els infants necessiten per ser persones, conviure i formar part de la societat, i de l’altra facilita una organització no centralista i jeràrquica, que ens faci responsables per fer camí cap a l’autonomia, amb més formació, més bons mestres i més autocrítica.  Actualment algunes pràctiques institucionals, com els concerts, l’elecció de centre, el copagament, no fan possible garantir una educació pública de ple dret.  La nova educació pública es dona en diferents contextos i l’escola no en té l’hegemonia. Les funcions que li són pròpies són: la socialitzadora, l’aprenentatge, la igualtat d’oportunitats, i l’emancipació personal i social. El paper de l’educació es basa en la funció pedagògica, la funció social i la funció de les cures, que l’actual cultura neoliberal no afavoreix, però la funció nuclear de l’escola és la d’una educació per a la vida, per a una transformació social que ens acosti a la justícia social. L’escola s’adapta a uns valors que van evolucionant i que es van definint socialment, en un món globalitzat, amb la incorporació dels mitjans tecnològics, i canvia perquè el món canvia. L’escola és imprescindible per a tots els infants i es basa en la necessitat de construir una societat més humanitzada i no competitiva. La qualitat de l’educació passa perquè la cura dels infants i el seu benestar estigui sempre per davant de l’ensenyament com a tal. I perquè això sigui possible necessitem disposar de temps. La revolució tecnològica ha posat sobre la taula una lògica de funcionament basada en la lliure accessibilitat. Abans, la societat era analògica, i per tant, seqüenciada. Un dels més grans reptes i tensions que hem de superar: l’organització basada en el temps i en franges horàries. Superar aquesta tensió representa anar un pas més enllà en democràcia i en protecció de drets. 4. PER UNA ESCOLA RENOVADA El procés d’ensenyament-aprenentatge es construeix a partir d’una connexió afectiva i emocional entre els infants i els mestres. Per això, construir experiències pedagògiques de qualitat implica tenir un tarannà positiu, reflexiu i imaginatiu per part de l’equip de mestres. El fet de crear aquesta connexió emocional implica potenciar la confiança entre educadors i infants, i posar èmfasi en l’acció tutorial i d’acompanyament, en reconèixer l’ètica professional i de l’equip.  En l’actualitat la tecnologia és un mitjà de reforç per arribar als continguts i als coneixements. La tecnologia ja és un dispositiu més de l’escola, de manera que és un mitjà, tangible o intangible, que ens permet arribar a una finalitat educativa i pedagògica. Per tant, les tecnologies són mitjanceres entre les connexions del professorat i l’alumnat a través dels processos d’ensenyament-aprenentatge. Perquè l’escola faci una funció social ha de ser presencial. L’escola és necessària per justícia social i per aprenentatge, és l’únic lloc on els infants tenen el mateix; la tecnologia és una eina dins de l’escola però no la substitueix.  Aquests processos han d’esdevenir experiències significatives, de manera que l’educador ha de ser capaç d’oferir experiències educatives i pedagògiques on l’infant sigui capaç de connectar les seves experiències amb els continguts. Ara bé, més enllà dels diferents mètodes, allò que ha de conrear l’escola és la intel·ligència dels infants, és a dir, cal que el conjunt d’exponents que conformen les comunitats educatives ajudin a penetrar en el desig de viure dels infants. La vida intel·lectual i el cultiu de la intel·ligència és la connexió amb la vida i el goig de viure.  L’avaluació es contempla com a guia de l’aprenentatge, qualificadora i, per tant, qualitativa. Així que, com a professionals de l’educació, tindrem en compte l’observació, la documentació i la comunicació com a elements primordials en el registre avaluatiu. I no només des de la perspectiva de l’adult, sinó fent participar l’infant en tot el procés perquè aprengui a avaluar i autoavaluar-se de forma quotidiana. Una avaluació configurada de manera conjunta, des del diàleg, la negociació i el consens dels professionals de l’educació i els infants. I, a la vegada, s’ha d’apostar per construir una avaluació sumativa i contínua, amb propostes educatives i pedagògiques on les experiències siguin significatives i s’evitin els exàmens memorístics on només s’aplica la repetició dels continguts. Apostar per una avaluació participativa i competencial és el repte més important de l’escola en l’actualitat. Les persones creen els espais, i els espais conformen les persones: convé reaprendre com pensem i com percebem els espais. Hem fet un procés que ens ha allunyat del que hi ha a fora per tancar-nos a l’interior de les llars, i fins i tot a dins dels aparells. Cal revertir el sentit d’aquest trajecte per anar de dins cap a fora. Històricament les escoles han estat construïdes sobre el criteri del control: passadissos des d’on controlar tot el que passa a l’interior de les aules... Hi ha hagut moments màgics, com l’arquitectura escolar de la República, en què s’han tingut en compte les escales, les proporcions saludables en els edificis escolars, projectant la llum, el volum i les circulacions de les persones i de l’aire. Ara és important comptar amb el trajecte de les cases a les escoles, a les ciutats i als pobles més petits, per construir un ecosistema i un entorn que cuidi i que protegeixi. En aquest moment la tradició higienista de principis del segle xx representa una font d’inspiracions i d’idees que avui són de plena vigència per readaptar els edificis escolars: la importància dels espais intermedis, que no són només espais de trànsit sinó espais amb una versatilitat imprescindible per ajudar a diluir les concentracions dels grups d’infants, els volums i les superfícies...  És a dins de les escoles on es forja la idea de ciutat, però és en els entorns exteriors on és més fàcil prendre consciència dels altres, perquè veiem tots els elements de cada ecosistema en relació entre ells. D’alguna manera, la natura i l’entorn ens demanen que recuperem el vincle.  En aquest sentit, necessitem un compromís global per crear veritables xarxes d’educació compartida, si cal, sense esperar l’arribada de lleis que ho facin possible. Cal conèixer les normatives per poder fer, si escau, dissidència i per aprendre a esquivar-les. Podem fer percolar aquest compromís de baix cap a dalt, flexibilitzant i facilitant les col·laboracions de tota la ciutadania. Tota escola, tot poble i tot barri té un ecosistema i un entorn. Sense idealitzar la natura, el que hem de pretendre és fer-la permeable als entorns escolars, fent els espais viables per a l’educació, a dins i a fora de les escoles. Les trobades amb els espais exteriors han de ser molt més quotidianes i fins i tot convé educar a utilitzar els espais.  Des de la humilitat, construïm el coneixement amb la curiositat dels qui aprenem, siguem infants o adults. En aquesta reconquesta dels espais exteriors, que es fa amb petits passos, les persones hi redescobrim la importància de tenir cura de nosaltres perquè la salut és un sistema. Hem de perdre la por, que molt sovint neix del desconeixement, i hem de donar més la veu als infants i als joves sobre quina relació volen tenir amb els seus entorns. En l’esforç de recuperació dels nostres vincles amb els espais exteriors hi trobem un gran potencial regenerador de les relacions, un motor extraordinari per consolidar equips i una oportunitat per construir ecosistemes i identitats més saludables.  Els mestres, els educadors tenen una funció essencial de presencialitat, física i autèntica. Aquesta funció va lligada a l’acompanyament dels infants i joves, i les seves famílies, en el procés de creixement i aprenentatge, al llarg de totes les etapes educatives. Els elements clau són, d’una banda, la proximitat, perquè no hi hagi desarrelament, i de l’altra, l’expertesa en aprenentatges, i l’expertesa a generar vincles i aprenentatges. A més, l’educació és una tasca col·lectiva, de grup, de molts professionals i no només del professorat. Els educadors no treballem de manera aïllada i individual, sinó en equips compromesos.  Per ser mestre s’ha de ser culte, s’ha d’estar molt ben informat, ha d’importar tot el que passa al voltant, en l’àmbit social, econòmic, polític, i sobretot estar en contacte amb moltes disciplines. Alhora, s’ha de ser creatiu, perquè cal anar pensant i recreant cada dia. Fer de mestre implica una mirada global de totes les etapes educatives. Un mestre no deixa mai d’aprendre i d’investigar, d’indagar com s’aprèn, què aprenen els infants, i tot dins d’un marc de diversitat. Hem de tenir plans de recerca contínua i espai per a la reflexió col·laborativa, des de la comprensió de fenòmens i des de l’anàlisi.  

55a Escola d'Estiu: Educar en temps de revolta 10 de juliol de 2020

https://vimeo.com/437196538 Aquestes conclusions han estat aprovades per la Junta Rectora de l’Associació el dia 7 de juny de 2020, i han estat elaborades a partir del debat de set grups, en què hi han participat les persones següents:  Àngel Domingo  Annia Vilaró Font Antonio Moreno  Assumpció Lisson Belén Tascón Bet Madera Carina Gómez Fernández Carla Dabau Carme Cols Clara Salido David Altimir  David Vilalta Efrèn Carbonell Elisabeth Colom Albesa Enric Prats Esteve-Ignasi Gay Fina Solsona  Francina Martí Gemma Junquera Bernal  Isabel Nadal Jaume Cortada Jaume Funes Jeanne Hansen  Joan Manuel del Pozo Joan Maria Girona Joan Rué Domingo Jordi Carmona Jordi Quintana Jordi Rodon Jordi Vivancos Josep Maria Villena  Judit Taberna Katia Hueso Laia Pi Laura Domingo Lurdes Martínez Maite Miró Maria Marquès Maria Vinuesa  Mariona Genís Marta Portell  Martí Casares Mercè Mas Mercè Olivé Riu  Miquel Àngel Essomba Mirta Lojo Suárez  Missi Casacuberta Montserrat Peláez Porras Natàlia Gifré Neus Agut Neus Garcia Soldevila Núria Larroya Neus Pañella Neus Sanmartí Núria Puigdollers Pilar Badenas Pilar Calçada Pilar Casals Pitu Fernández Rafa Homet  Ramon Barlam Rosa Cañadell Rosa Ferrer Rosamaria Aznar Garcia Sara Gómez Tere Esperabé Tona Castell  Toni Garcia Txell Margalef Xavier Ollonarte