Veure i viure la vida quotidiana
Autores: Lidia Ferrer i Eva Sargatal, mestres d’educació infantil
Es diu que quelcom que es repeteix diàriament, habitual o periòdic és quotidià... però potser és més fàcil d'entendre si ens centrem en els seus antònims: poc freqüent, atípic o insòlit.
Algunes persones, malauradament, en diuen rutina, sovint situant-la en un context monòton o avorrit.
Altres troben en el dia a dia la calma de saber i de reconèixer les coses, de poder anticipar i ajustar el temps que necessitem pel pas del dia i de la vida.
La vida quotidiana és el cafè de bon matí, el passeig de mitja tarda o la conversa tranquil·la a la nit i cap d'aquestes coses resulta avorrida.
En aquest mateix lloc hauríem de situar la vida quotidiana quan la traslladem als centres educatius. Encara ens preguntem (i ens pregunten) si cal continuar parlant de vida quotidiana a l’escola bressol. Hi ha qui ho troba repetitiu, qui ho sent innecessari, qui ja ha avorrit el concepte…
Creieu-nos; segueix i continuarà essent essencial parlar-ne, perquè ens trobem encara massa sovint amb dos extrems clarament oposats i que fan visible una interpretació esbiaixada del concepte: els que continuen omplint el temps d’activitats i de prioritats adultes perdent de vista la dansa entre el joc i les cures i els que, banalitzant el concepte, s’han col·locat en aquell lloc de “deixar passar el temps” i això sí que és realment avorrit i buit; sobretot i especialment, a ulls d’infant.
Quotidià és planificar el temps sense deixar d'abraçar l'inesperat, es tracta d'organitzar la vida educativa perquè tot flueixi de manera natural, dels processos dels infants, dels seus aprenentatges i, evidentment, de les seves necessitats.
Allò quotidià hauria de ser oferir oportunitats i contextos reals, basats en els interessos dels infants i no tant en la necessitat d'acceleració adulta. Quotidianitat ha de ser la provocació dels espais i materials que un adult ha dissenyat després d'observar i escoltar tots i cadascun dels infants del grup. La vida quotidiana consisteix a donar espai i temps a les relacions. Quotidià és i ha de ser el joc en totes les seves formes, un joc sempre present i real, lliure i amb infinites opcions, tantes com pot imaginar un infant. Quotidià és donar valor a les cures, posar-les al centre, prioritzar-les i prioritzar-ne el temps, deixar-nos d’automatismes i accions mecanitzades mancats de sentit, i sobretot, de tacte.
Ben mirat, doncs, estarem d’acord que encara ens envolten avui dia massa formes de pervertir aquesta quotidianitat, de robar-li el sentit i l’ànima, de disfressar-la d’altres conceptes, d’amagar-la rere pretextos.
Donem, doncs, un sentit ple i real a la vida quotidiana, parlem-ne, debatem, reflexionem, posem sobre la taula totes les dificultats que estan a les nostres mans, retrobem l’essència real d’aquell concepte intangible que omple projectes, llibres, documentació i discursos i que, al final, només hauria de ser la dansa que acull i abraça, que alberga certesa i confiança, que dona seguretat i tranquil·litat, igual que ho és el cafè de bon matí.