Si parlem d’il·lustració, educació i drets dels infants, Carme Solé Vendrell (Barcelona, 1944) n’és un referent nacional i internacional. Ha sabut retratar com pocs el món de la infància, combinant tendresa, compromís i una mirada profundament humana. Des dels seus inicis a final de la dècada de 1960, ha il·lustrat més d’un miler de llibres, alguns dels quals també escrits per ella, i la seva obra ha estat traduïda a nombrosos idiomes. Guardonada amb premis com el Premi Nacional d’Il·lustració, la Creu de Sant Jordi o la Medalla d’Or al Mérito en las Belles Arts, Carme Solé Vendrell ha sabut conjugar art i consciència social. A més de la seva tasca en el camp editorial, és coneguda per la campanya «Why? Protegim els drets dels infants», una iniciativa artística que denuncia la vulneració dels drets dels infants arreu del món.  «Why?», podries explicar-nos en què consisteix? L’inici d’aquest projecte va sorgir arran del llibre Els nens del mar, un llibre que Jaume Escala va escriure quan feien les obres de la Vila Olímpica. Allà va conèixer uns infants que dormien al carrer en unes condicions molt precàries. És quan em va proposar fer un llibre que parlés d’aquests infants que, entre altres coses, no tenen accés als llibres. La crítica francesa el va guardonar amb el Prix Octogone de Fonte en considerar que era un punt d’inflexió en els llibres per a infants. Després vaig il·lustrar el poema de Bertold Brecht «La croada dels nens». Aleshores vaig començar a pintar infants de guerres i d’aquí va sorgir, el 2014, la idea de pintar lones amb aquests rostres pintats en blanc i negre i amb la paraula «Why?», i penjar-les en espais públics i balcons de la ciutat per crear una incògnita. L’objectiu principal era donar veu als infants que no en tenen i reivindicar que es respectin els seus drets. L’any 2018, aprofitant l’exposició Per què? al Palau Robert, es va fer un gran muntatge «Why? Mirades» amb seixanta dels rostres que havien estat penjats als balcons i es va publicar Why?, un petit llibre a benefici de l’Obra Social de Sant Joan de Deu. Aquests rostres continuen essent vigents per anys que passin, perquè les mirades segueixen interpel·lant a qui les observa. I quina és la inspiració que et porta a dibuixar els personatges? Si la meva mare no hagués mort, jo hauria fet teatre, que és la meva gran passió. Al principi vaig buscar el meu propi estil, il·lustrava infants des de la imaginació. Recordo que un dia l’Isaac Pérez, alumne de l’Escola Arrel, em va dir: «Escolta Carme, com és que encara que facis un senyor amb barba o sense, sempre té la mateixa cara…?». Llavors, em vaig adonar que, de tant buscar el meu de diaris de rostres d’infants que em cridaven l’atenció… I a partir d’aquí sempre m’he inspirat en persones reals. El primer llibre que vaig fer després va ser Ni teu ni meu, amb text de la Maria Aurèlia Campmany. Quina importància té per a tu aquesta relació entre la denúncia social i l’art? Per a mi l’art ha de ser denúncia, ha de transmetre. També pot ser decoratiu i alhora tenir molta força, però el meu art és denúncia, si no, per mi no té cap sentit. Fa un temps que pinto abraçades, perquè, si tots ens abracem, el món anirà millor. Al novembre de l’any passat vaig fer una acció a Ciutat Vella amb una obra molt gran i vaig pintar-hi abraçades. Va ser molt emocionant perquè hi vaig escriure la paraula «abraçada» en molts idiomes i una dona àrab se’m va apropar per corregir una errada ortogràfica i una altra de l’Índia hi va escriure abraçada en el seu idioma. Al llarg d’aquests anys has fet moltes col·laboracions, però com van ser els inicis d’aquestes primeres publicacions? Al principi, a les publicacions, no es posava ni l’autor ni l’il·lustrador. No teníem importància, no feien contractes, no hi havia drets. Jo sempre he tingut un punt reivindicatiu i rebel. Vaig anar a la fira de Bolonya i allà em vaig assessorar sobre els nostres drets. En tornar a Barcelona vam treballar en xarxa per lluitar i aconseguir els nostres drets i així vam crear l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya). Era un moment de renovació pedagògica i vaig conèixer molta gent de l’àmbit de l’educació, entre elles Marta Mata, amb qui compartíem una mirada comuna cap a la infància, l’educació i els drets dels infants. També coincidíem en la idea que l’art i l’educació han de servir per despertar l’esperit crític i fer-nos més lliures. Quan la Marta era regidora a l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1993, va organitzar l’edició d’un llibre que es deia Manual de civisme i urbanitat, i a mi em va encarregar l’apartat de «Cultura i Esport». Des d’aquell moment vaig col·laborar també amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat com a il·lustradora. A l’inici has parlat del llibre Els nens del mar, amb il·lustracions teves i text de Jaume Escala, on es convida a la reflexió sobre la importància dels llibres, la fantasia i la imaginació en la infància, quin paper té l’escola en aquest sentit? Aquest és un repte que es persegueix des de fa molts anys. L’any 1979, quan em van donar el Premi Nacional d’Il·lustració, el Ministeri de Cultura i Educació, em van convidar a participar en un simposi amb personalitats relacionades amb l’àmbit cultural per crear una estratègia que acostés els infants als llibres. Una de les accions que es van acordar va ser que els infants demanessin per Reis un llibre, que després es llegiria i dinamitzaria a les escoles, i a final de curs l’autor o l’il·lustrador aniria a visitar-los. Una iniciativa que va fer que, des de petits, els infants creessin la seva pròpia biblioteca amb dedicatòries dels autors. Uns anys més tard, una nena de 3 anys de l’escola Serralavella d’Ullastrell, després de llegir i parlar sobre un dels meus llibres amb la mestra, va dir: «La Carme pinta la guerra per fer la pau». Recordo una escola en un barri molt marginal de Madrid on cada infant portava un euro per «pagar» de manera simbòlica la visita de l’autor i valorar així la seva feina. Fets com aquests estableixen uns vincles amb la literatura que determinaran la relació dels infants amb els llibres. També les trobades amb els autors, quan l’autor et signa i dedica el llibre o quan pots fer conversa literària amb els teus companys… I, pel que fa a les pantalles, els mestres o la gent que educa, començant per la família, han d’entendre que, quan tu mires una pantalla o un llibre, s’activen parts diferents del cervell. Quan mirem un mòbil es desenvolupa la part reptiliana del cervell, però no la del pensament. Estem privant els infants del dret de ser infants, de jugar amb els altres, de barallar-se, d’aprendre que som diferents. A l’escola cal parlar, escriure, llegir llibres que potenciïn el pensament. La col·lecció Mars, creada l’any 2009 per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, té com a objectiu la reedició de contes clàssics del segle XX. Quina és la teva aportació a aquest projecte? Sí, en aquell moment hi havia la Irene Balaguer com a presidenta de l’Associació i vam començar la col·lecció MARS editant La lluna d’en Joan i llibres d’autors catalans com Pere Calders, Mercè Llimona, Martí i Pol…, que consideràvem imprescindibles i emblemàtics i que calia donar a conèixer als infants. Actualment, hi ha disset àlbums publicats en edicions molt cuidades. I, en relació amb els clàssics, últimament hem viscut com, des d’àmbits com l’escolar i el familiar, hi ha hagut un intent de censura o revisió d’algunes històries considerades políticament incorrectes o retrògrades. Què en penses? Sembla que ara hi hagi una sobreprotecció dels infants, i això no els ajuda, no els educa, ans al contrari, els fa més incapaços. Els infants necessiten els límits. S’ha de poder parlar dels temes difícils, donar als infants la possibilitat que un conte sigui obert, que li doni respostes. Referent a les històries políticament incorrectes, no s’han de censurar. Es pot parlar de temes complexos sense ensucrar-los amb sinònims més amables perquè els infants són prou intel·ligents per entendre-ho.

“Es pot parlar de temes complexos sense ensucrar-los”

Amb les històries, els infants s’identifiquen cadascú d’una manera diferent, depenent de les seves vivències. Si les deixem d’explicar, si les censurem, perdem el simbolisme que hi ha al darrere. També s’estan publicant molts àlbums il·lustrats destinats específicament a gestionar les emocions dels infants. Què ha de tenir un àlbum per no convertir-se en un llibre «d’autoajuda» per als infants o un manual per a les famílies? No m’agraden els llibres «d’autoajuda» per als infants. Si un nen està aprenent a fer caca al vàter, no necessita un llibre que li digui com fer-ho, sinó un adult que l’acompanyi. Un llibre ha de tenir un bon plantejament, un text literari, amb un llenguatge ric i unes il·lustracions de qualitat. El problema amb la literatura infantil és que es publiquen massa llibres, molt sovint sense exigir-ne qualitat. I és justament per aquest motiu que les editorials tenen una responsabilitat i un paper cabdal a l’hora de decidir què es publica i què no. Has explicat abans que la teva mare es va morir quan eres petita, com ha influït això en la teva obra? Quan jo tenia 2 anys la mama es va posar malalta i es va morir quan en tenia 9. Quan això passa, hi ha una tristesa que queda molt endins i t’acompanya sempre, et fas gran de cop, però l’infant que ets resta molt viu, i a mi això em permet expressar-me i connectar amb els infants molt fàcilment. Amb La lluna d’en Joan, parlo de la mort i del dol sense dir-ho explícitament i els infants s’hi identifiquen. Jo les volia és el llibre que més m’ha costat d’il·lustrar perquè havia de dibuixar els meus records més bonics i més tristos. El va escriure la Maria Martínez Vendrell, la meva cosina gran, a partir d’un text que jo havia escrit. El meu últim àlbum, Mitama i la cançó del mar, neix arran d’una carta de la meva mare a la seva germana des del sanatori. En aquella carta li explicava que estava contenta perquè veia que la “Mitama” tornava a somriure. Jo no sabia dir el meu nom, Maria Carme, i deia “Mitama”. L’any passat vaig fer una exposició a la Biblioteca Nacional, a Madrid, i, un dia que jo la visitava, una senyora japonesa em va dir que “Mitama” en japonès i en xinès vol dir persona honorable i és una paraula que fan servir per desitjar felicitat. Tot un regal. I per acabar, quin és el llibre que més vegades has regalat? Dels meus llibres, La lluna d’en Joan. I de narrativa per a adults, Aterratge, de l’Eva Piquer, perquè m’impressiona com tracta el seu dol i m’agrada com escriu tallant frases que s’haurien de continuar, però no cal. Maria Rovira