Prioritzar el desenvolupament i l’acompanyament dels infants ha d’anar molt per davant de parlar de dispositius i productes digitals. Quan es parla de l’ús de dispositius digitals amb infants, les opinions tendeixen a polaritzar-se: d’una banda, els qui defensen la prohibició total de pantalles durant els primers anys; de l’altra, aquells que consideren inevitable ‒i fins i tot beneficiós‒ que els nens i les nenes s’hi acostumin com més aviat millor. Però aquest debat maniqueu deixa fora l’essencial: no es tracta d’escollir entre digital o analògic, entre el «sí» o el «no» absolut, sinó de preguntar-se, abans que res, sobre què necessiten els infants per al seu correcte desenvolupament. Perquè no podem obviar que estem parlant d’una etapa crucial de la vida de les persones que les macarà per al futur. La mirada principal ha de ser cap a l’infant i després, cap als dispositius digitals que formen part de la vida que els envolta. No es tracta, doncs, de pensar en quines bondats o desgràcies aporten les pantalles, sinó de definir què i com es pot col·laborar al millor desenvolupament dels infants ara, actualment, que el seu entorn està molt digitalitzat. La pregunta és: què convé a les criatures entre el naixement i els 6 anys, ara que arriben a la vida en contextos familiars, socials -i fins ara, escolars- altament digitalitzats? En aquest article ens hi hem fixat, partint de tres premisses: •  La primera: els infants d’avui tenen les mateixes necessitats bàsiques per al seu desenvolupament que fa cent o mil anys (el cervell humà no canvia en tan pocs anys). •  La segona: el que ha canviat moltíssim és l’entorn on es produeix aquest despertar a la vida, on els adults els rebem pantalla en mà, i amb l’atenció molt «segrestada» per smartphones, videojocs, canals i sèries, xarxes socials, podcasts, assistents de veu, etc. •  La tercera: els dispositius digitals s’han revelat com les millors subjeccions psicofísiques per als infants: davant d’una pantalla, les criatures no es belluguen i a més semblen felices i relaxades. Això confon els adults, que poden caure en el parany i fer-les servir amb tota tranquil·litat pensant fer un doble match: proporcionar benestar i estimular aprenentatges digitals per al futur, i autoproporcionar-se més temps de «tranquil·litat» (és a dir, sense infants). Per tant, des del nostre punt de vista, es tracta de recuperar la psicologia del desenvolupament infantil i preguntar-nos què és el millor que podem oferir -potser també de l’àmbit digital- en aquest moment per afavorir la vida i el creixement en totes les dimensions dels infants. En tot cas, les reflexions i les opcions han d’afrontar-se des de tres plans necessàriament complementaris: 1. L’infant i el seu desenvolupament essencial, que ha de ser el primer criteri de qualsevol decisió. 2. La família i l’escola com a espais de modelatge i límits, on es configuren hàbits i maneres de relacionar-se amb la tecnologia. 3. Les polítiques públiques, que han de garantir protecció, equitat i una educació digital de qualitat, més enllà de modes o titulars mediàtics. Orientacions per als centres 0-6 0-3 anys: espais lliures de pantalles Els primers tres anys de vida són una etapa de creixement accelerat i altament sensible. El cervell madura a gran velocitat i l’infant necessita experiències directes: contacte físic, llenguatge oral, moviment lliure, joc espontani i vinculació afectiva amb els adults de referència. Tot i que els infants veuran i captaran la presència i l’ús de dispositius digitals per part dels adults (que no poden fer-los desaparèixer) és convenient que aquests tinguin la capacitat d’adonar-se de quina quantitat de temps els resten d’atenció als menuts i quan els fan servir en la seva presència. Per això, els centres 0-3 han de ser espais completament lliures de pantalles. No només per als infants, sinó també per als adults en presència dels nens. Veure la mestra o el pare fent servir habitualment dispositius digitals pot transmetre un missatge potent: «això és important, més que tu». En canvi, la mirada atenta, l’escolta activa i la presència real són els ingredients imprescindibles d’un entorn saludable. 3-6 anys: un ús digital molt restringit i significatiu A l’escola, es tracta sobretot d’aparcar els tòpics sobre el fet que els dispositius digitals fan que els infants estiguin «més tranquils i motivats», perquè es basen a anul·lar el moviment i l’expressió infantils. Cal superar les antigues concepcions que els nens s’han d’estar quiets (confonent quietud amb relaxació) i tots fent el mateix alhora. La presència en un lloc preeminent de l’aula d’una gran pantalla digital ja convida a una certa distribució de l’espai que en prioritzarà la visió, en lloc de situar la docent, el moble dels llibres o el que es vulgui en el «lloc de privilegi». Per tant, si per a algunes activitats es pensa que pot ser convenient comptar amb algun dispositiu digital, sempre es farà a partir del criteri de cost/benefici. És a dir, el temps que els infants es passin fent servir el dispositiu serà més valuós que el que es podrien passar fent qualsevol altra cosa. És a dir, amb una clara finalitat pedagògica, que parteix de la satisfacció d’una necessitat real dels infants (no només «perquè motiva o agrada a les criatures») i amb criteris estrictes. Criteris que, al nostre entendre, podrien ser aquests: 1. Crear, no consumir. Els infants han de ser protagonistes actius i no espectadors passius de dispositius digitals. Els primers contactes han de consistir a fer, produir, construir quelcom, no en el visionat de vídeos. Per exemple, fer una fotografia d’una construcció feta amb caixes al pati per documentar-la i després observar les fotografies exposades en un espai per reviure el procés i l’experiència. 2. Imatges fixes o amb moviment molt lent. Si es pensa que els infants han de veure algunes imatges, evitem la sobreestimulació que generen les produccions massa accelerades (molts dibuixos animats infantils ho són!). Una imatge fixa -fotografia- que convida a l’observació o un petit stop motion pot estimular la concentració i la creativitat. 3. Partir de la realitat i tornar-hi després. El digital no pot substituir l’experiència real, sinó ampliar-la. Si fem servir una lupa digital per observar un insecte, cal sortir més tard al pati o a la natura per veure en directe el seu hàbitat. 4. Aprenentatge col·lectiu i compartit. El dispositiu ha de ser una eina de conversa, de cooperació i de descoberta en grup, no d’ús individualitzat i aïllant (llevat dels casos en què cal comptar amb ells per a l’atenció especial a determinats infants en algunes circumstàncies). 5. Acompanyament adult permanent. Cap infant d’aquestes edats hauria d’estar sol amb una pantalla. El paper de l’adult és presentar l’ús que es farà del dispositiu, fer preguntes i connectar amb l’experiència vital de l’infant. Exemples d’aquesta mirada els trobem a Reggio Emilia, que concep la tecnologia com un llenguatge més, al servei de la creativitat i la socialització, mai com un substitut de l’experiència directa. Infants: quins models de vida digital? Els infants són ciutadans amb drets. Els drets infantils parteixen del reconeixement de les seves necessitats bàsiques, com són el reconeixement de la seva identitat, el suport i estímul per a l’autonomia, el joc, la contenció i els límits… i, sobretot el respecte i l’estimació. Paradoxalment, en la societat actual, que contempla més que mai aquests drets, es donen alhora diverses circumstàncies que els posen en crisi: la pressa per estimular els infants més petits perquè creixin com més aviat millor; el contrast entre els pocs infants en la societat i la infantofòbia que es practica en molts àmbits; els models de criança respectuosa mal entesos que esclavitzen els adults perquè els vinculen als desitjos i no a les necessitats infantils, i, en general, la necessitat de fer (o tenir la sensació que fem) constantment alguna cosa «profitosa» per no perdre el temps. En aquest context, els dispositius digitals que envolten la vida adulta i que faciliten moltes coses i fan possible un munt de gestions i accions de la vida quotidiana, poden jugar un paper pervers quan apareixen els infants més petits. Si un infant veu que els adults es refugien en el mòbil quan estan cansats, que la televisió és el centre de l’oci familiar o que es fa servir una tauleta per calmar un conflicte, entendrà que la pantalla és l’eina natural per distreure’s, evadir-se o calmar-se. En canvi, si veu que els àpats són moments de conversa, que el mòbil no entra a la taula, que hi ha espais per escoltar música junts, per jugar o simplement per descansar, aprendrà que les pantalles poden conviure amb altres activitats sense ocupar-ho tot. Per tant, a les famílies, si és possible, cal ajudar-les a fer una reflexió que no va de pantalles sí o no, sinó de com és la convivència i com s’entén la vida quotidiana de l’infant. Famílies: criteris per a la vida quotidiana Presència emocional, no distracció Si entenem que els infants no necessiten estar distrets constantment, sinó sentir-se inclosos i reconeguts, els adults de la família podem baixar el nivell d’exigència, perquè no cal estar sempre amb l’infant i muntar-li una vida distreta i atractiva full time. Deixar els infants davant d’una pantalla per guanyar temps adult és un recurs freqüent, però poc saludable. Els infants necessiten sentir-se part de la dinàmica familiar: parar taula, endreçar, ajudar en tasques petites. La inclusió és la millor alternativa a la distracció. Alternatives als moments passius Tanmateix, els infants tenen unes necessitats de moviment i uns límits d’atenció i paciència. Per tal de no recórrer a una pantalla, les famílies poden preparar els recursos que calgui per atendre’ls quan hi ha necessàriament moments passius a casa, al cotxe, en transport públic, en situació d’espera o en un espai on cal respectar unes normes. No tots els recursos han de ser materials, ni tampoc joguines! El millor sempre és la presència de l’adult que pot conversar, explicar, cantar, jugar amb la veu, amb els dits…, per passar una bona estona. A més a més, tenir sempre una bossa amb recursos senzills -contes, adhesius, llapis i papers, ninotets…- pot estalviar molt mals usos del mòbil i les tauletes. Valor del joc, la música analògica i el silenci El joc lliure amb objectes senzills i quotidians -fruites, hortalisses, estris de cuina o de bany…- en espais mínimament condicionats i amb la supervisió necessària és un imprescindible. Més encara si es pot fer a l’aire lliure! Les cançons o cantarelles interpretades pels adults de casa i la música compartida amb la veu o amb instruments reals tenen un valor insubstituïble. No cal escoltar música digital només. Finalment, una nota sobre la música constant, per relaxar, i els assistents de veu: tot plegat fa que el silenci sigui un bé cada vegada més escàs! I és tan necessari com les paraules i la música per créixer sa. Pla digital familiar Per tot plegat, estem convençudes que no es pot pensar en els dispositius digitals i els usos que en fan les criatures al marge dels adults amb qui conviuen. Això vol dir que cada vegada és més necessari elaborar un pla digital familiar que doni coherència a les conductes i hàbits digitals de tots, i ensenya que l’ús digital és una decisió, primer, adulta, i més endavant, compartida, no una lluita diària. Cada pla digital familiar s’ajusta a les edats i circumstàncies dels seus membres, i haurà d’anar evolucionant. I pot contenir orientacions com: ● Preservar els àpats familiars sense pantalles. ● No carregar ni desar dispositius a les habitacions (mai de nit!) ● Els dispositius són propietat dels adults, que en regulen l’ús fins a l’edat que es determini. I si ja hi ha sobreexposició? La bona notícia és que abans dels 6 anys tot es pot reconduir. Amb afecte, fermesa i presència, els hàbits es poden redreçar en pocs dies. I, evidentment, no viure-ho com un càstig, sinó com una oportunitat per millorar la relació familiar i la salut de l’infant. Polítiques públiques: repensar la infància en contextos de benestar digital L’any 2022, el manifest «Infància i pantalles», impulsat per professionals i entitats de l’àmbit educatiu i social, va fer una crida col·lectiva a protegir els més petits de la sobreexposició digital. Aquest manifest posa en relleu que la protecció de la infància davant del consum digital indiscriminat no és només una responsabilitat familiar, sinó una qüestió de salut pública i de justícia social. A més de desatracar la importància d’un creixement saludable en els tres àmbits, cerebral, físic i emocional, especialment en els primers anys de vida, i els efectes nocius de la sobreexposició ‒retard de llenguatge, alteracions del son, estrès, dèficits d’atenció, problemes de salut emocional i física‒, el manifest «Infància i pantalles» feia sis propostes clares d’acció: ● Impulsar la recerca local per fonamentar decisions. ● Conscienciar sobre la no-normalització de pantalles abans dels 3 anys. ● Regular i classificar continguts segons edat i etapa de desenvolupament. ● Acompanyar famílies en la convivència digital. ● Impulsar polítiques de conciliació familiar i suport a la criança. ● Limitar la recopilació de dades dels infants per part de la indústria tecnològica. Des d’aleshores, el debat social sobre pantalles ha anat implicant l’àmbit educatiu el social i el de salut, perquè actualment molts entenem que no es pot reduir a si els infants poden fer servir els dispositius digitals o no a l’aula d’educació infantil. Els dispositius digitals i les aplicacions de temps d’oci estan pensades per captar l’atenció de les persones ‒i més dels infants‒ i per desconnectar-nos de les nostres necessitats bàsiques i més autèntiques (que ens portarien a un altre lloc en els usos digitals: ser més empàtics, buscar més l’ajuda mútua…). Per tant, cal ajudar les famílies i la societat a defugir la culpabilitat del temps que passem davant de pantalles i convertir-ho en lluita col·lectiva contra les grans empreses que fan negoci de la nostra atenció. El canvi social i polític ha d’afavorir que puguem passar d’estar distrets individualment (fins i tot a casa, aspirem a un dispositiu per a cada un! i a les escoles, fins fa no res, es tenia com un indicador de qualitat el nombre de dispositius per alumne) a compartir usos i gaudis digitals que ens apropin entre nosaltres. I encara un apunt més: si es vol erradicar la «pandèmia d’addició» infantil a les pantalles s’ha de començar per erradicar la pobresa infantil. Sabem que l’abús infantil de pantalles té un biaix econòmic i social. A més pobresa, més abús de pantalles. En l’àmbit educatiu, necessitem una estratègia integral, coherent i valenta que tingui en compte: • L’avaluació de les pràctiques actuals. Cal revisar què s’ha fet fins ara, amb evidència clara i amb la veu de tota la comunitat educativa, i entendre que la por és un mal lloc ‒sobretot si és l’únic‒ des d’on prendre les decisions. • L’equitat digital. Les bretxes digitals actuals no van de connexió wifi o de disposar de tauletes. El que marca la diferència és l’acompanyament adult, les oportunitats d’oci i aprenentatge fora de l’escola i els recursos dels contextos més vulnerables. • Un pla digital a mitjà i llarg termini. No n’hi ha prou amb pedaços. Cal revisar la formació inicial dels docents, impulsar l’alfabetització mediàtica i algorítmica i donar suport tècnic als centres. La política digital ha de deixar de ser reactiva i convertir-se en una aposta a llarg termini pel benestar digital dels infants i de tots els membres de la societat amb compromís pressupostari i valentia per assumir les complexitats del repte. Conclusions L’oportunitat de plantejar-nos preguntes sobre el binomi digital-analògic és tan important que hem de decidir si volem posar-nos-hi a fons. Perquè estem parlant de la concepció del temps quotidià, de la velocitat a què vivim, de la lamentable pretensió de fer anar més de pressa el que són processos vitals… Parlem de nosaltres, dels adults que som el context familiar, escolar, social i polític on creixen els infants. L’infant és, per naturalesa, més juganer i creador que contemplador passiu. Per tant, ens estan enviant un missatge als adults i als usos que massa sovint estem donant als dispositius digitals en societat: que, en lloc de ser per defugir la realitat i consumir, siguin per crear, generar, per afavorir la dimensió col·lectiva i qüestionar-nos quan observem el que va passant pel camí d’una vida més humana i respectuosa. Els infants tenen la fantàstica capacitat d’assenyalar el rei nu, les incoherències adultes! En el tema digital, però, els danys i les pèrdues en salut, convivència familiar i socialització poden ser un cost massa alt per anar reduint el tema amb batalletes sobre el temps d’ús de pantalles a l’aula o a la llar. Famílies, mestres i societat tenim el deure de treballar conjuntament per construir un entorn de criança que inclogui el benestar digital sobretot dels més menuts! El manifest «Infància i pantalles» ja ens recordava que la tecnologia només té sentit quan acompanya, no quan substitueix.   Anna Ramis pedagoga, escriptora i divulgadora. Bibliografia Decret 21/2023, de 7 de febrer, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació infantil. Grifé, Natàlia: “L’infant, on queda?”, Infància, núm. 242, Barcelona: A. M. Rosa Sensat, 2021. Sobreroca, Pau: “I a avaluar, quan ens hi posem?”, Infància, núm. 258, Barcelona: A. M. Rosa Sensat, 2024.